Amb l’arribada del bon temps segur que molts de nosaltres ja estem pensant a poder tornar a la platja i banyar-nos, com cada estiu, al Mediterrani. És el nostre mar i els països del sud d’Europa tenim la sort de poder-lo gaudir sovint perquè el tenim a prop. A més, al llarg del litoral català podem escollir quin Mediterrani volem: el de les platges amb pedres i roques de la Costa Brava o el de les platges de sorra fina de la Costa Daurada. I si agafem un avió, aquest mar tan nostre encara té moltes més variants en illes properes, llunyanes i en altres països. Un mar on banyar-nos, on descansar, on desconnectar tot mirant l’horitzó,… Fins i tot el fem servir com a concepte per definir la nostra manera d’entendre la vida (cultura mediterrània, dieta mediterrània,…)! I si parlem de Barcelona, el Mediterrani és indispensable per comprendre la seva projecció al món. Així és com ens el mirem des d’Europa. I si girem la mirada?
Aquest mar està d’actualitat des de fa mesos, però aquests darrers dies han estat especialment espantosos amb notícies els protagonistes de les quals són persones normals, persones com nosaltres, però que, per casualitats de la vida, els ha tocat néixer a l’altra banda del mar, a la banda on hi ha pobresa, guerra i terrorisme. Persones que la desesperació que viuen és tanta que accepten jugar-s’ho tot a una sola carta: embarcar-se Mediterrani enllà amb l’esperança de trobar una nova terra on començar de nou i tenir oportunitats.
A Europa el Mediterrani és un mar on anar de vacances i a l’Àfrica és la porta de sortida a la misèria i l’últim escull a superar per arribar a Occident. Un últim pas que és el més difícil i s’afegeix a una ruta on els seus protagonistes han hagut de travessar països sencers durant mesos i pagar grans fortunes a màfies de tràfic de persones sabent que, al final del camí, es trobaran una etapa on tenen les mateixes possibilitats de viure que de morir. Diumenge s’hi ofegaven 900 persones i ahir ja hi tornava a haver un altre naufragi. En un país en guerra, d’això en diríem genocidi.
Sempre que aquests casos acaparen les portades dels mitjans de comunicació, els mandataris de la Unió Europea reaccionen amb cimeres i ara n’han convocat una per dijous amb la promesa de millorar els rescats al Mediterrani. No es tracta d’augmentar la vigilància de les fronteres perquè per a una persona que ho té tot perdut això no la tirarà enrere, sinó que trobarà maneres d’esquivar-ho i el mar continuarà sent el camí per arribar a Occident. Europa i la comunitat internacional haurien de propiciar solucions als països d’origen per al desenvolupament als territoris pobres i accions de pau als territoris en guerra, a més d’un ferri control dels traficants de persones que converteixen aquest desastre en un negoci.
Com a europeu i com a persona que sent el Mediterrani com a part de la seva identitat, és una vergonya veure que s’està convertint en una gran tomba a cel obert. Als antics castells o ciutats medievals es construïa un fossat d’aigua que actuava de trinxera per evitar que ningú s’hi apropés i, llastimosament, el nostre Mediterrani s’està convertint en aquest mur aquàtic. L’any passat van perdre-hi la vida 3.500 persones i l’ONU assegura que a finals d’aquest 2015 la xifra podria multiplicar-se per deu i arribar als 30.000 morts. La solució final no està a les nostres mans, però sí que a títol individual podem promoure una consciència sobre el greu problema que tenim al davant i podem posar-nos a la pell dels qui són a l’altra banda del Mediterrani tot comprenent la desesperació que tenen aquells que n’emigren, tot i saber el fatal final que els pot tocar. Podem entendre, en definitiva, que el mateix mar al qual nosaltres ens banyem cada estiu, hi ha milers de persones que hi perden la vida en la recerca d’una cosa tan lògica d’entendre com és el dret a poder viure millor.
(Article publicat a Anoiadiari.cat el 21/4/15)
