Una hora amb l’imam d’Igualada

“L’islam és molt senzill: és educació”. Així em va resumir la religió musulmana l’imam de la Mesquita d’Igualada, Ahmed Selmoun, en una entrevista d’una hora que li vaig fer a Canal Taronja Anoia. Tenia ganes de poder treure a l’esfera pública el responsable d’una comunitat que mou entre 400 i 600 persones cada setmana a la Mesquita de la ciutat, situada al carrer de Badalona, en un dels extrems del barri del Rec. I tenia ganes d’emetre aquesta entrevista per ajudar a trencar prejudicis i barreres que molts igualadins puguin tenir davant d’aquesta comunitat i, de pas, llançar un missatge a la gent que en forma part  que Igualada els té en compte i els fa visibles.

L’entrevista ha arribat en un moment en el qual la religió musulmana queda tacada als mitjans de tot el món per les bestialitats de l’anomenat Estat Islàmic. És, per tant, necessari que des d’Occident fem costat als musulmans que tenim de veïns i que condemnen aquest terror. A més, ho fan amb una preocupació afegida: veure com els terrorristes utilitzen la seva religió com a justificant de les seves accions. Que repetidament ens referim a aquest infern amb el nom de l’Estat Islàmic no ajuda a fer entenedor el missatge que llancen imams com el d’Igualada: “L’hauríem d’anomenar Estat del Terrorisme, l’islam no diu res de tot això”.

Amb l’imam també vam parlar de la necessitat de crear un islam europeu que reconegui la religió musulmana com una més del continent i li sàpiga donar valors occidentals. Amb aquest objectiu, fa poques setmanes Àustria substituirà per partides dels seus pressupostos el finançament estranger que reben les Mesquites i començarà a formar imams a la Universitat de Viena. En una altra línia, la ciutat de Nova York ha aprovat que dos dels festius escolars de l’any conicideixin amb festes de la comunitat musulmana. Com més aviat tinguem clar que vivim en una societat diversa que no farà marxa enrere, més aviat començarem a tallar recels que poden portar futurs problemes de cohesió social i radicalitzacions que ningú desitja.

D’altra banda, amb l’imam vam comentar el fenomen de la immigració i del que porta  una persona a desplaçar-se del seu lloc de naixement i a passar, si cal, dies a la deriva en una barca de nyigui-nyogui al mig del Mediterrani. Davant de la discriminació que alguns d’ells pateixen després de tot el periple que han viscut, demanava que qualsevol de nosaltres pensi en quin tracte voldria que rebessin els nostres familiars o amics que han marxat a buscar-se la vida a l’estranger. Allò de saber-se posar a la pell de l’altre. La musulmana potser és de les comunitats més estigamitzades i el mateix imam reconeixia que els queden deures per fer i que cal donar un pas endavant per obrir-se. Assegura que ell ho intenta: “Hi ha gent que potser no entendrà que jo doni passes endavant i altres es quedaran darrere mirant què més faig, però donant-nos a conèixer els uns i els altres i posant-hi tots de la nostra part és l’única manera de trencar prejudicis”.

L’entrevista és més llarga i hi surten altres temes, però abans d’acabar m’agradaria afegir que escric l’article després d’una setmana on s’ha tornat a repetir una recollida d’aliments per a “la gent de casa” a Igualada, en aquest cas al barri de Fàtima. La resposta d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme i de diversos representants polítics de la ciutat va ser clara amb una manifestació que s’hi va fer en contra. El partit que organitzava aquest acte ho feia amb el permís de l’Ajuntament i el govern de CiU-ERC s’escuda dient que no pot prohibir-ho. Canviem-ho, doncs: l’Ajuntament hauria d’establir una norma que digués que qualsevol recollida d’aliments que es faci a la via pública ha d’anar a parar al Banc de Queviures perquè es gestioni des d’allà, on les entitats socials i el departament d’Acció Social tenen establerts uns criteris amb els quals reparteixen el menjar tractant a tots els igualadins per igual. A priori sembla que, si hi hagués voluntat, seria fàcil revertir la situació i aplacar actes discriminatoris com el de divendres passat.

La suma de petites victòries com aquesta ens ajudarien a viure en societats on es respecta la diversitat. I davant dels estigmes, els rumors o les generalitzacions, hauríem d’aprendre a veure persones on ara alguns només hi veuen religions, races o procedències. Sembla una obvietat però no podem classificar entre bona i mala gent en funció del que creu, del color de la seva pell o del país on ha nascut.

(Article publicat a Anoiadiari.cat el 24/3/15)


Deixa un comentari

Your email address will not be published.Required fields are marked *