Cantant. Aquest cap de setmana presenta a Igualada el seu segon disc titulat As good as we can be. Pretén ser un cant a l’optimisme enmig de tanta crisi. El concert és diumenge a les 8 del vespre al Teatre de l’Aurora.

> Fa 6 anys del seu debut i, tot i que no ha parat, encara no havia trobat el temps per fer un nou àlbum

Què té aquest segon disc que no tingué el primer?

Hi ha hagut una evolució clara, han passat sis anys i les vivències que he tingut durant aquest temps queden reflectides al treball. No ha estat ni buscat ni premeditat, ha sortit així de forma natural. A més, també hi ha un canvi important a nivell d’estil musical; el primer era funky-jazz i aquest segon incorpora una part de pop i rock, a més d’alguna intervenció hip hop en forma de rap.

Quina és el fil argumental de l’àlbum?

L’optimisme. El títol ja ho diu ben clar: El millor que podem arribar a ser. Ve a dir que hem vingut a aquesta vida a fer-ho el millor possible i a donar la part més positiva de tots nosaltres. Parla dels temes d’una manera molt desenfadada i la portada ja mostra aquestes intencions, que la fotografia que la il·lustra és un nu.

Quins temes concrets treus al disc?

De les dotze cançons, n’hi ha que parlen d’amor, altres es queixen dels que sempre es queixen i no fan mai res, o el senzill de presentació que explica un viatge que podria ser el viatge de la vida i comença dient: “estic convençut que serà un molt bon viatge”.

La crisi t’ha tornat més optimista?

Els moments de crisis són els moments en els quals hem d’aprofitar per reinventar-nos i repensar la nostra manera d’actuar. Així que el que explico en aquest disc és que hem de fer les coses d’una altra manera i potser millor del que ho hem fet fins ara per obtenir resultats diferents.

Com serà el directe del diumenge a l’Aurora?

Em fa molta il·lusió presentar el disc a Igualada perquè és com tocar a casa i per aquest concert m’acompanyaran vuit músics a l’escenari, que tinc el gran honor de poder dir que són boníssims i que han tocat amb artistes com Miguel Bosé, Paul Carrack o Juanes. Els meus concerts són molt vius, amb molta energia i també moments intimistes en els quals agafo la guitarra o toco el piano.

Quin és el teu públic?

El ventall haurà de ser molt gran perquè no m’agrada tancar-me a cap públic, però si l’hagués de definir sí que diria que és gent adulta, major de 25 anys, i que li agrada escoltar diferents tipus de música.

Per donar-se a conèixer, cantar en anglès a Catalunya ho fa més difícil?

A nivell artístic sempre és complicat obrir-se camí i potser el fet de ser català i cantar en anglès hi contribueix, però estic mirant de començar a tenir presència a Europa perquè crec que és on puc tenir-hi força mercat i de moment aniré a Londres. Ara bé, tampoc pretenc ser un artista de masses, sinó que el que vull és que la gent que m’escolta, sigui poca o molta, gaudeixi i sigui feliç.

I perquè cantes en anglès?

Des de petit sempre he escoltat música en anglès a través de grups com Queen o Bon Jovi, entre molts altres. Gairebé no sentia música ni en espanyol ni en català, tot i que considero que el català és un idioma que s’adiu molt amb la música pop-rock. D’altra banda, suposo que també hi ha influït el fet que estigués tres anys estudiant música a Boston.

La carrera d’artista amb què la combines?

Treballo de productor musical fent cançons per anuncis, gravo cors o faig arranjaments; per exemple col·laboro amb una altra banda d’Igualada que es diuen Black Kiss Superstar i són boníssims. A part d’això també composo cançons i una de les darreres que he fet ha sigut coescrita amb David Bustamante i surt al seu últim disc. També havia fet de professor de cant i un munt de coses més perquè en el món de la música és necessari si vols sobreviure  i viure bé.

(Entrevista publicada a la secció “Entre 8km2″ del Diari d’Igualada el 21/09/12)