Cap tècnic Teatre Municipal l’Ateneu. Als 23 anys va ser el cap tècnic més jove de Catalunya i ja n’hi porta 13. Controla 100 focus, 24 entrades de micro i 20 barres a l’escenari.

> És una feina sense horaris fixos i sempre són els primers en arribar i els últims en marxar

Què passa quan és dia de funció a l’Ateneu?

Abans que arribi la companyia hem de saber les seves necessitats tècniques i tenir-ho tot apunt. Un cop arriba es munta l’escenografia, la il·luminació i es repassa el so. Una hora abans de començar ha d’estar tot a punt i el públic no ha de notar res de tota aquesta moguda. La preparació d’un espectacle, entre muntatge, funció i desmuntatge pot ocupar de 6 a 14 hores. El teatre municipal és com la nostra segona casa, hi tenim una mitjana d’un acte per dia.

Com sabeu quin botó cal prémer a cada moment?

Si hi ha temps d’assajar abans, ens ho aprenem de memòria. Si no, hi ha algú de la companyia que està al nostre costat donant-nos indicacions. Sigui com sigui, però, sempre tenim un guió de l’obra on recórrer en cas de dubte.

Els actors són molt exigents?

Sí, evidentment. Jo vaig ser actor amateur un temps i els entenc. El millor elogi és que no et diguin res. Si és així, vol dir que tot ha anat perfecte. Nosaltres hem de passar desaparcebuts i si ho aconseguim, vol dir que ho hem fet bé. La feina d’un tècnic és estar darrera, que ningú el vegi ni noti que hi és.

Suposo que viviu una estreta col·laboració amb els actors.

Quan arriba un espectacle al teatre ens hi involucrem al màxim com si fossim part de la mateixa companyia, sinó seria impossible que l’obra sortís bé. Ens sentim nostre cada espectacle i la companyia ens en fa sempre partíceps. Aquesta col·laboració és imprescindible.

Com s’adapta un mateix espectacle que es representa cada setmana en un lloc diferent?

Cada teatre és diferent, però sempre hem d’aconseguir que l’espectacle sigui exactament el mateix. És la gràcia d’aquesta feina, és creativa: coneixem a fons el teatre i de tot el que disposem, i adaptem el muntatge. Ara bé, amb les grans produccions com les del Teatre Nacional són ells mateixos els qui ho fan; prenen mides i adapten els decorats. Tot això ara és més fàcil perquè els decorats ja no pugen i baixen com fa anys, sinó que es juga molt amb la il·luminació per donar la sensació que es canvia d’escena.

Alguna anècdota?

Recordo amb molt d’afecte en Pepe Rubianes. Sempre deia que feia servir el públic d’Igualada per provar els seus espectacles. Explicava que tenia comprovat que si el públic de la nostra ciutat reia, a qualsevol altre lloc allò faria furor, i que si no reia, allò, a fora, agradaria. Afirmava que el d’Igualada és un públic exigent que no riu perquè sí.

Algun secret del teatre?

L’engranatge que fa pujar i baixar la platea és digne de veure, també puc dir que l’escenari està buit per sota i format per peces d’1 metre que es poden desmuntar perquè els actors caiguin avall amb una petita plataforma si ho requereix l’argument, o que tot l’escenari està marcat amb cintes fluorescents per guiar-se quan s’està a les fosques. Tenim un dels millors teatres de Catalunya, les companyies així ho reconeixen. I si algun cop hi ha alguna mancança tècnica hi posem imaginació i ho solucionem.

(Entrevista publicada a la secció “Entre 8km2″ del Diari d’Igualada el 18/11/11)