Jaume Farrés: “Encara no s’ha inventat cap màquina de fer cistells”

Jaume FarrésCistellaire. Sempre ha viscut arrelat a aquest ofici que va començar el seu avi, va seguir el seu pare i ara tira endavant el seu fill, i són els únics que queden a Igualada.

Explica que cada cistell és una peça única perquè només es pot fer manualment i que des de fa temps el plàstic li fa la competència

Encara es venen cistells?

Ara ja no gaires perquè avui en dia la cistelleria no és necessària, per això ens dediquem majoritàriament a fer reparacions. Tot el que abans es podia posar en un cistell ara es posa en bosses o recipients de plàstic. I enlloc de fer servir les fibres naturals, ara s’utilitzen les sintètiques que es poden moldejar fàcilment i són més barates. Abans, però, els cistells eren únics i imprescindibles.

Perquè?

Era el producte ideal per portar qualsevol cosa. Recordo com, per exemple,    als anys 40 tothom feia servir cistells perquè era l’únic recipient que hi havia fàcil de portar, resistent, que pesava poc i que podia encabir des de la fruita dels horts fins a les pedres de les pedreres. En aquells temps, a Igualada hi havia 5 cistelleries, tothom anava a peu i els cistells servien per transportar el que fos.

Qui compra cistells ara?

Els boletaires. Com que han de caminar moltes hores pel bosc i han de carregar pes, per força necessiten un cistell.

La cistelleria és artesania o indústria?

Artesania. La que queda a Catalunya és testimonial i els cistellers viuen d’anar a les fires medievals a exhibir-se. Tota la producció a l’engrós s’importa de la Xina però, per molt gran que sigui, no es pot considerar indústria perquè encara no s’ha inventat cap màquina de fer cistells!

És qüestió d’habilitat manual, doncs.

Exacte, per això no trobareu mai cap cistell igual. La cistelleria és un ofici que no ha evolucionat, des de sempre només s’ha necessitat un ganivet, un punxó, unes tisores i el material.

Amb quins materials es treballava?

Amb els que teniem més a mà. Com que ens trobem en una comarca amb força rieres, fèiem servir la canya, la boga o el bimat, que és una variant del salze amb unes tiges llargues i primes.

Com es moldegen?

Al contrari del que molta gent pensa, quan el material és verd no es toca, sinó que s’asseca perquè s’evapori l’aigua. Si es fes el cistell amb el material verd, al cap d’uns dies es pansiria i perdria consistència. Una vegada assecat, s’estova tres setmanes en bidons d’aigua i així recupera l’elasticitat. A l’hora de fer el cistell, primer es construeix el cul i després la vora.

Perquè va ser cistellaire?

No m’hi vaig posar perquè m’agradés o no m’agradés, eren uns temps en que no es discutia i els fills seguiem els oficis dels pares, i aquests els dels avis. No m’hi van obligar però m’hi vaig trobar. La cistelleria és creativa però no m’ha donat les satisfaccions que altres oficis permeten, ja que treballavem moltes hores. Si hagués estat ambiciós i hagués volgut viure més còmodament, potser m’hauria plantat.

(Entrevista publicada a la secció “Entre 8km2″ del Diari d’Igualada el 10/10/11)


Deixa un comentari

Your email address will not be published.Required fields are marked *