Restaurant Munich. Al 1972 van obrir el primer restaurant que servia pizzes d’Igualada i 40 anys després segueix al peu del canó des de la Rambla convertit en tota una institució de la ciutat sense haver passat mai de moda.

> Asseguren que voldrien tenir 40 anys menys per poder seguir treballant al Munich molt més temps

Quin és el secret de les pizzes del Munich?

A: El secret està en utilitzar sempre productes bons i frescos i que la pasta no només tingui aigua i farina, sinó que hi posem alguna cosa més, bona pel cos, i que la fa especial. Al principi la pasta la feia l’Hermini Pla i des de fa uns 30 anys que ho fem tot nosaltres. Evidentment, no puc desvelar la fórmula.

R: En tenim de diversos tipus i també fem la pizza Munich que és, amb diferència, la més demanada i porta pernil, frankfurt i xampinyons. Al llarg d’aquests 40 anys hem anat innovant i n’hem incorporat de noves com la mediterrània o al 1992 vam fer la pizza olímpica.

On va aprendre a fer pizzes?

A: Al Brasil! De jove hi vaig anar a treballar de majordom i cambrer i era amic d’un senyor italià que quan organitzàvem sopars feia pizza. Ell me’n va ensenyar. I un cop aquí, el meu germà ens va animar al dir-nos que a Mataró hi havia un restaurant boníssim que feia aquest tipus de menjar.

Quantes pizzes poden servir en una nit?

R: Aquí tothom sap fer pizzes i en qualsevol moment del dia en pots tenir, però el dia més fort són els dissabtes a la nit que és quan en podem arribar a fer 300. Tenim dos forns on n’hi caben 24 en total i anem com bojos; els dissabtes comencem a preparar pizzes a les 5 de la tarda!

Què va suposar al 1972 obrir el primer restaurant de pizzes d’Igualada?

R: Va ser trencador, a Igualada no se’n feien, va ser una cosa nova. Un exemple d’aquesta novetat és que un dia va venir una senyora amb una amiga seva que havia estat a Itàlia i que no es creia que aquí també féssim pizzes, ja que es pensava que era un producte que només es feia allà. Tot i que també servíem amanides, bistecs i entrepans, la pizza sempre és el que ha tingut més èxit, ja siguin per prendre aquí o per emportar.

Perquè li van posar el nom de Munich?

R: El cert és que primer havíem pensat en un nom català, però com que encara hi havia la dictadura no ens van deixar. I abans de retolar en castellà vam preferir buscar un altre nom i just va donar la casualitat que aquell any, al 1972, es celebraven els Jocs Olímpics de Munich; ens va agradar com sonava i de seguida va arrelar a la ciutat.

La decoració del local recorda una mica Alemanya, també.

R: De tot això se’n va encarregar el Joe Pla, que és amb qui vam començar el negoci a mitges, i vam visitar alguns locals d’Alemanya per inspirar-nos.

A: En un principi el Munich ocupava només la part esquerra actual i al cap de sis anys d’obrir vam ampliar tota la part dreta, la cuina i el pis de dalt. A la barra se’ns hi feien fins a tres files de clients.

Després de 40 anys el Munich segueix estant de moda, perquè?

R: És molt bonic veure que al Munich tan aviat hi ve una àvia de 80 anys a esmorzar i fer el cafè com una colla de joves a sopar. Sempre hem mirat de fer coses noves i no quedar-nos estancats, en això hi ha ajudat molt la feina que des de fa uns quants anys hi fa la nostra filla Mercè. Estem oberts cada dia matí, migdia, tarda i nit, excepte els dimecres, i aquesta constància suposo que això també hi ha influït. A més, tenim l’avantatge que fa 40 anys que fem un producte que la gent valora, tot i que això també és una gran responsabilitat que sentim a sobre cada dia quan obrim les portes del restaurant.

L’equip de cambrers també és molt important, suposo.

R: I tant, ells donen vitalitat al local. Molts fa una colla d’anys que treballen amb nosaltres i són com de la família; molts van començar d’aprenents als 16 o 18 anys i els hem vist créixer, casar-se, tenir fills… El vincle és tant fort que alguns que havien marxat han acabat tornant.

(Entrevista publicada a la secció “Entre 8km2″ del Diari d’Igualada el 12/10/12)