Lluitadora en entitats i moviments. El fet de ser dona la va relegar, assegura, a ser una ciutadana de segona i això l’ha fet lluitar per la igualtat i la justícia social en diferents àmbits.

> Es fidel al seu compromís de reivindicació sense esperar a canvi una victòria de bandera

Com entén la reivindicació?

La reivindicació sorgeix front la injustícia quan escoltem el que tenim més al fons de la nostra consciència. Cal treure-ho del rebost on alguns intencionadament ens ho han fet posar perquè no estigués de moda i fer-ho servir per persistir en els nostres drets tot negant-nos a ser uns esclaus del mercat. No sóc una col·leccionadora de lluites, sinó que és una actitud de rebel·lia que tinc davant de la vida i la societat tan inhumana que ens envolta.

Hi ha qui no fa el mateix.

Cal consciència i actitud de resposta. No pot ser que la gent estigui passiva davant la retallada de drets i el desmantellament de tants llocs de treball com hi ha i que ho afronti amb una actitud de submissió i resignació pensant que la crisi és així i que toca rebre totes aquestes mesures. No, senyor! Nosaltres no hem provocat la crisi i no hem de pagar cap factura perquè segueixin fent negoci els de dalt.

S’està perdent l’esperit de lluita?

No, el que cal fer és, a partir de les idees mare, aplicar-les a l’evolució del temps per mantenir-les vives. El culte al text fora del context és fonamentalisme i hi ha qui ha volgut mantenir les idees estàtiques i ara ja no valen. La forma i les maneres d’actuar han canviat, però no les idees.

Ara, qui encarna la reivindicació és el 15-M?

El moviment dels indignants ha fet despertar en molts aquell esperit de consciència que estava adormit. La democràcia per la qual tant vam lluitar ha acabat sent un sistema tutel·lat per molts pocs i controlat des del poder. I quan el poder el tenen uns pocs, el poden fer anar d’un cantó cap a l’altre com volen. Cal la construcció de la societat en horitzontal, en xarxa, amb la participació de tothom.

El 15-M l’ha fet pensar en les lluites de quan era jove?

Recordo els moviments socials del maig del 68’ i també la lluita antifranquista. Van ser anys de canvis i d’il·lusions per un futur millor, també de desencisos, però vam aconseguir fer uns camins de drets socials que ara estan desfent a marxes forçades. S’està destruint tot un treball de cohesió social amb la reducció dels drets universals com el de la salut i l’educació i estem tornant al que es reivindicava en l’etapa preconstitucional. A aquest pas, tornarem a un model de societat dividit entre els que poden pagar i els que no, que en quedaran exclosos.

Contra qui es lluita ara?

El monstre de la dictadura financera que passa per damunt de les democràcies I els governants, trepitja famílies i països i desfà societats. És una destrucció de la humanitat sense utilitzar bombes, però és la manera d’eliminar cíclicament l’excedent de població que tradicionalment s’havia fet mitjançant les guerres.

Com podem lluitar-hi?

No n’hi ha prou amb les idees, calen actituds. I aquestes les hem de posar en pràctica en el nostre dia a dia. Si tenim una relació de cohesió social no ens podran vèncer; ens hem d’obrir a la relació amb les persones perquè si seguim en una societat massificada on no tenim nom, ens podran fer creure el que vulguin. L’antídot és recuperar les relacions personals per conèixer els problemes dels altres i entendre’ls. Per exemple, si no coneixem ningú que estigui a l’atur, no arribarem mai a comprendre del tot què suposa això.

Les manifestacions i les vagues segueixen sent útils?

I tan. És la manera de visualitzar la veu del carrer. Molta gent que potser no s’atreveix a sortir-hi, s’emmiralla amb els que hi van. A més, quan hi ha una resposta al carrer, al poder li toca el voraviu. Si ningú es mobilitzés ens haurien vençut. La capacitat de resposta, la nostra raó i dignitat són les nostres armes.

(Entrevista publicada a la secció “Entre 8km2″ del Diari d’Igualada el 27/04/12)