Cafeter i cuiner al Cafè de l’Ateneu. Va estudiar per ser enginyer agrònom especialitzat en el sector agroalimentari, però tot va canviar quan al 2000 li van oferir portar aquest local.

> Amb el temps s’ha creat un caliu molt familiar entre el personal i els clients

El Cafè no té cartell a l’exterior, al carrer, però no tothom el coneix. Quin és el secret?

Fa molts anys que existeix i s’ha fet popular perquè es troba en un edifici molt simbòlic, com és el de l’Ateneu Igualadí. No ens trobem en un carrer de pas ni molt transitat de la ciutat, però sí en un edifici amb molta vida on hi ha el teatre, les escoles, una biblioteca, l’auditori,… Qui ve al Cafè és qui el coneix i no hi ve perquè se’l trobi pel carrer, sinó que ho fa de manera conscient.

Quin tipus de gent ve?

Hi ha una certa atmòsfera i caliu bohemi pel fet d’estar al mateix edifici del teatre, ja que pràcticament tots els artistes passen pel cafè, però la nostra clientela és molt més àmplia. Hi ha des de gent jove fins a gent gran, passant per les famílies que vénen perquè tenim un bon espai on poden jugar els nens com és la pista esportiva i el jardí. La gran majoria de clients ens diuen que s’hi senten com a casa, i és que servir cafès és molt més que portar un cafè.

Què vol dir?

Cal estar pendent del client i saber captar si vol que interactuïs amb ell o no, fer una mica de psicòleg i fer-lo sentir bé. És un Cafè que ha quedat convertit una mica en la casa de tots, fins i tot hi ha vegades que la gent xerra d’una taula a l’altra i això està molt bé, sembla que tots siguem una colla d’amics.

Acaba enganxant aquest tracte amb la gent?

Sí, i tant! Reconec que hi ha moments en que voldria estar sol a casa mirant la tele, però de seguida em passa perquè algunes vegades quan he fet festa o he estat uns dies fora, sempre he tingut moltes ganes de tornar i retrobar la clientela. Són moltes les coses que visc al Café, ja que hi passo més hores que no pas a casa. Porto la bata blanca posada tot el dia.

El Cafè també serveix de punt de trobada de moltes entitats.

A vegades diem que és un cafè d’associacionisme i és veritat perquè molts vespres vénen entitats de la ciutat que aprofiten l’espai per reunir-se. És molt bonic veure que el Cafè s’utilitza per canalitzar diversos moviments ciutadans i que és un lloc on trobar-se les persones que fan coses per la ciutat.

Al local també s’hi respira molta cultura.

Sempre hem volgut tenir certs detalls culturals. Per exemple, en Ricard Espelt i en Pau Corcelles van tenir la idea d’escriure a les parets una història entre un noi i una noia. Les frases reflecteixen els penaments que tenen tots dos quan ell està prenent un cafè i la veu entrar a ella. Un altre exemple és que des de fa poc acompanyem les cartes que hi ha a les taules amb microcontes que escriu en Ricard Closa. Intentem que tot plegat segueixi la filosofia de l’Ateneu de promoció de la cultura.

Com és que va fer-se’n càrrec del Cafè?

Estudiava a Vic per ser enginyer agrònom i quan baixava els caps de setmana a Igualada venia a estudiar a la biblioteca de l’Ateneu i també al Cafè. Li vaig anar agafant carinyo. A més, mentre estudiava vaig treballar de cambrer a Vic i els caps de setmana al Munich. Tot i que era una feina que no em desagradava, el meu objectiu era treballar del que estava estudiant. Al moment en que havia de fer una prova per una oferta de feina d’enginyer agrònom em va trucar la Carme Mateu de la junta de l’Ateneu dient-me que el Cafè quedava lliure i si volia fer-me’n càrrec. Ho vaig deixar tot i vaig venir aquí.

(Entrevista publicada a la secció “Entre 8km2″ del Diari d’Igualada el 23/03/12)