Diaca a Santa Maria i delegat de la Patronal del Trànsit del Bisbat de Vic. Després de patir un greu accident de trànsit, fa 16 anys que serveix a l’església.
> Reclama mantenir una moral cristiana de respecte als altres quan es condueix
Què fa un diaca?
A l’església, els mossens rebem el sagrament de l’Orde, que proposa tres graus amb responsabilitats i funcions diferents: bisbe, rector i, diaca. El diaca, doncs, és un mossèn que no oficia missa ni confessa als fidels, però sí que pot donar la comunió i oficiar funerals, batejos i matrimonis. També m’encarrego d’ajudar el rector o bisbe a l’altar, proclamar la paraula de Déu, organitzar el desenvolupament de les misses solemnes i tasques de despatx als locals parroquials.
Perquè va decidir ser diaca?
Vaig estudiar a l’Escola Pia, vaig estar amb els Pueri-Cantors a l’església del mateix centre, dirigia els cants a la desapareguda capella de l’Hospital i també he estat voluntari de Creu Roja. Un cop casat amb la meva dona, l’anterior bisbe de Vic Josep Maria Guix, va instaurar el diaconat permanent i ho vaig veure com una bona opció vocacional des de la qual podia servir a l’església. Vaig preparar-me durant 3 anys a la Facultat de Teologia de Catalunya.
Què li aporta aquesta tasca?
Poder ajudar a la gent estan amb ells des de la humilitat i la igualtat. Per ajudar a la comunitat cal ser a imatge de Crist: humil i senzill.
Com són els fidels de Santa Maria?
N’hi ha de molts tipus diferents, amb diverses maneres de pensar, però tots estan orgullosos de la basílica, hi participen i se la senten molt seva. A més, com que és l’església mare d’Igualada, hi ha una potent xarxa de grups que participen del seu dia a dia com els de cataquesi i els de cant coral, entitats com Mans Unides i gremis de la ciutat que fan les seves festes patronals.
Perquè cada vegada hi ha menys joves que segueixin la religió?
Crec que no hi ha joves sense fe perquè tots tenim la necessitat d’alimentar l’esperit, el que passa és que entenen que viure-la comporta obligacions i els agrada trasgredir-les. L’església hauria de fer-los veure que donar gràcies a Déu i demanar-li que ens vagin bé les coses no és una càrrega, sinó una necessitat. Els pares necessiten que els fills els donin les gràcies, doncs amb el senyor passa el mateix: ell és el nostre pare.
Cada any, per Sant Cristòfor, vostè beneix els cotxes dels conductors d’Igualada que ho desitgen. L’accident de trànsit que va patir fa 17 anys l’ha fet ser més lluitador per la seguretat a la carretera?
Evidentment; el que no vull per mi, no ho vull per als altres. El meu va ser un accident infortunat, tot treballant, que em va deixar invàlid per la vida laboral. El vaig patir mentre estudiava per ser diaca. Hi ha moltes entitats que treballen per la baixada de la sinistralitat a les carreteres i la Patronal és una més. Si hi hagués voluntat humana no caldrien ni les sancions ni els mecanismes de control que hi ha a les carreteres.
Què fan des de la Patronal del Trànsit del Bisbat?
Reclamar la necessitat de mantenir una moral cristiana a l’hora de conduir tot fent pedagogia per fomentar el respecte i la convivència per evitar accidents. Ningú és perfecte i hem de saber estar en comunió amb els altres conductors; no cal insultar o tocar el clàxon només per protestar. Com a cristians hem de saber perdonar sempre. La vida no és nostra, ens ha estat donada per Déu, i nosaltres som els encarregats d’administrar-la i hem de fer tot el possible per no malmetre la pròpia ni la dels altres.
(Entrevista publicada a la secció “Entre 8km2″ del Diari d’Igualada el 24/02/12)