Col·leccionista de la història d’Igualada. Igualadí de soca-arrel que acumula més de 25.000 peces de la ciutat, des de records de comunió fins a un bastó de comandament d’un sometent.

> És un pou de coneixement sobre una societat igualadina que considera “conformista”

Perquè col·lecciona la història d’Igualada?

És la ciutat on he nascut i me l’estimo, per això sempre dic que, per mi, el més bonic d’un viatge és la tornada. A més, Igualada té una bona mida per a fer-hi una col·lecció. De petit ja tenia l’afany de col·leccionar, el meu pare ho feia amb els programes de la Festa Major, i des de fa 35 anys ho faig de manera constant. Tot el que tinc és d’Igualada, parla d’Igualada o tracta sobre alguna persona d’Igualada.

Què té?

Més de 1.000 postals, una Venus de 2 metres que la República va preveure instal·lar al Molí Nou, monedes de la cooperativa, records de primera comunió d’igualadins de diferents èpoques, un bastó de mando del sometent, un reglament de la prostitució de 1904, una medalla de regidor de l’època franquista, 1.800 programes de diferents actes, esqueles, diaris, factures diverses des de l’any 1.800, una baralla de cartes dels germans Garcia-Fossas o els llibres de registres de la Fonda Catalunya de la Rambla des del 1940. I així fins a 25.000 peces i documents diferents ordenats i registrats.

Ho troba o ho busca?

Compro peces i documents per internet o en fires d’antiguitats però alhora hi ha molta gent de la ciutat que em fa arribar coses que troben. A la col·lecció hi té cabuda des d’allò més domèstic fins al més oficial. També he tingut testimonis orals com un que va participar de la crema del Sant Crist durant la Guerra Civil i un altre que va ser el conductor que va portar els 18 que van assassinar a La Pobla. Tot plegat representa una documentació molt privilegiada.

Com és Igualada?

Molt conservadora i reticent als canvis. Com que és una ciutat que no ha pogut créixer perquè el seu terme municipal és molt limitat, s’ha quedat petita i el terreny el controlen entre pocs. Això ha fet que siguem un territori una mica feudal i hi hagi 4 o 5 famílies que tinguin el poder i siguin un lobbie permanent. Tot això, però, es va començar a trencar amb l’arribada del tripartit d’esquerres al govern a l’any 1992, quan Jordi Aymamí va representar una bona obertura i una entrada d’aire nou.

Des de fa anys assisteix a tots els plens de l’Ajuntament.

Recordo diversos moments on ha aflorat aquesta Igualada més conservadora tot defensant postulats que avui ens semblen impossibles com l’oposició a peatonalitzar el carrer de Sant Magí, traslladar l’autovia a fora de la ciutat, construir el carrer del Rec, fer un McDonald’s a l’avinguda de Barcelona o fer el nou Hospital, quan alguns feien córrer el rumor que seria petit. Ser capital de comarca vol dir tenir tot això i sovint no s’ha sabut o no s’ha volgut veure.

Com som els igualadins?

En general molt conformistes per por al què diran, ja que hi ha sectors que es dediquen a escampar rumors contra qualsevol que pren la iniciativa i que ells creuen que no és el correcte. Un exemple d’aquesta por és que hi ha gent que té un bon cotxe, però per dins Igualada no el fa servir per no ser vist. No sé si a altres ciutats passa, però aquí hi ha una xarxa que difon xafarderies com la pólvora. Qui no té iniciativa mata la dels altres. Hi ha sectors conservadors que es pensen que Igualada és seva. Recordo que, després del primer govern d’esquerres, a les eleccions de 1995, el candidat de CiU deia: “farem que torni la normalitat”.

(Entrevista publicada a la secció “Entre 8km2″ del Diari d’Igualada el 17/02/12)