(Article publicat a La Veu de l’Anoia el 9/10/15)
Igualada té diverses icones arquitectòniques: l’Asil del Sant Crist, la Cotonera, la Basílica de Santa Maria, cases modernistes o l’Hotel Ciutat d’Igualada en són exemples. Però si una destaca per sobre de totes és el Cementiri Nou, obra d’Enric Miralles i Carme Pinós. Destaca fins al punt de ser, des de fa anys, l’espai més visitat per estrangers a la ciutat. Només cal apropar-se on descansa Miralles i veure inscripcions de record que s’hi han fet en tots els idiomes del món.
El Cementiri Nou ha estat d’actualitat aquests dies per un reportatge que en va fer, dissabte, La 2 de TVE. Un recorregut per la poesia que guarden aquelles parets i per l’esperit que els autors hi van voler plasmar: les tres creus de l’entrada, el riu de sediments que simbolitza el paviment, l’ús del formigó per integrar-se al paisatge de margues característic de la Conca, els nínxols col·locats sota terra com una escletxa que s’obre en el terreny,… Un diàleg profund i ple de metàfores entre la vida, la mort i la naturalesa.
Els propers mesos se li afegirà un nou element: el crematori, que es construeix al sostre de la capella i que esperem que no desentoni de la resta del complex. Aprofitant aquestes obres caldria que Igualada revisés el Cementiri per retrobar la màxima puresa del projecte. Què hi fan torretes, bancs, papereres, cartelleres i contenidors que hi han sigut posats com un pedaç i que trenquen l’harmonia de l’obra? Per què ningú replanta els arbres que s’han tret? És necessari cuidar més aquesta obra i ser-ne dignes propietaris.
Un element que desgraciadament no podrà canviar-se és el de les làpides dels nínxols. Miralles i Pinós havien projectat una làpida uniforme per no crear diferències (tots som iguals davant la mort) i mantenir la poètica de l’obra. Els igualadins no ho van entendre i ara tenim el mosaic de làpides que tenim. Per evitar coses com aquestes, cal continuar fent pedagogia i valorar una de les obres mestres de l’arquitectura contemporànea del segle XX reconeguda a tot el món. Fins i tot al museu MoMA de Nova York, on hi ha la maqueta del projecte. Aneu a passejar pel Cementiri Nou i deixeu-vos endur per la seva poesía.