(Entrevista publicada a la secció “Jo pregunto″ del Diari d’Igualada el 27/04/07)

Actriu. Segur que només en veure-la amb aquest somriure insinuant alhora que trapella ja us vénen al cap mil i una imatges dels shows i espectacles de la Lloll i de les divertides escenes que ens ha ofert. Precisament, aquells que en vulguem seguir gaudint ho podem fer veient la col·lecció de DVD’s que s’ha editat amb els millors gags de la Lloll. I si volem veure la Lloll actual podem fer-ho al teatre amb l’espectacle “Oscar. Una maleta, dues maletes, tres maletes” que representa a Barcelona i que arribarà a Igualada per la Festa Major. Sense cap mena de dubte la Lloll és l’actriu igualadina per excel·lència. Tot i que no la veiem gaire per la ciutat sí que ens la sentim nostra quan surt pels mitjans de comunicació i hi aprofita qualsevol ocasió per recordar que és igualadina. Ara, deixem-nos endur per la seva incombustible energia.

Sempre la relacionem amb la comèdia però també ha fet drames. Costa més fer riure o fer plorar?

Tot té la seva dificultat. Amb el drama i la tragèdia sempre s’hi actua més segur perquè es té més aprop el punt de dignitat, ja que si l’actor o actriu interpreta correctament els sentiments que marca el paper el resultat pot ser molt digne. En canvi, en la comèdia avegades s’està més aprop de fer el ridícul perquè els gags són delicadíssims només que es tardi un segon més en dir o en fer una cosa es perd l’efecte i pot ser que la gent ja no rigui. Per tant s’està més aprop de traspassar la línia tan fràgil que hi ha entre la gràcia i el ridícul.

En més d’una ocasió ha parlat de que existeixen sentiments universals.

Sí, en el drama hi ha sentiments universals. Per exemple, quan algú veu un assassinat o una escena tràgica, tingui la personalitat que tigui i sigui d’on sigui es pot commoure amb molta facilitat. L’humor també és universal però hi ha matisos perquè depenent del públic que hi hagi pot ser que aquell gag s’entengui o no.

Vostè va triomfar en el gènere de la comèdia a TV3.

Aquella època dels shows a TV3 van ser uns moments molt especials perquè, per mi, va ser l’època daurada de TV3 on hi havia persones com el Joaquim Maria Puyal, l’Antoni Bassas i tot l’equip que ho va fer possible. Crec que era una feina molt brodada, acurada, primmirada, i elaborada al detall. Potser ara no són els millors moments per a treballar d’aquesta manera.

Creu que no podria funcionar aquest tipus d’humor en la societat actual?

Jo el continuo reivindicant però m’adono que des de fa un cert temps es porta una humor de traç gruixut. Per exemple, a vegades la gent caça més ràpid o li fa més gràcia un acudit barroer que no pas un d’irònic i que tingui un joc de paraules. Crec que aquest estil més subtil podria tornar a funcionar molt bé, però també em fa una mica de por perquè el traç gruixut el pot eclipsar. I lluitar contra això és una mica complicat. Ara bé, estic segura de que encara hi ha públic a qui li agrada.

Seria possible portar-lo a la televisió?

És difícil competir amb els programes on el nivell de televisió s’ha anat rebaixant i la gent se’ls mira, no pel contingut que ofereixen, sinó perquè és el que l’hi posen. Per a triomfar la base és tenir un bon programa i saber-lo posar en un bon horari. Ara bé, també crec que cal estar en el lloc i moment oportú perquè la televisió és cíclica i va canviant igual que els gustos de la gent.

Si tornés a fer un tipus d’humor com el dels seus shows amb la Sandra, la Venessa… quin personatge escolliria de la societat actual?

N’hi ha una bona colla. Per exemple aquests tertulians que hi ha ara a la televisió que diuen que són periodistes però que em fa l’efecte que són pseudoperiodistes perquè fan de jutges i es dediquen a arrencar les víceres de la gent, que trobo que és una cosa terrorífica. També aquesta gent que es lleva un bon dia i vol ser un artista amb fama, diners, i que va a tots aquests concursos com la “Isla de los famosos” o “Supervivientes”. Tot i així, també penso que la Sandra podria tornar perquè ‘pijolàndia’ és un món sense data de caducitat i segueixo veient ‘pijos’ que se li assemblen.

Quin és el secret per a caracteritzar i crear tants personatges?

Només observar, observar, i observar perquè la vida és un aparador fantàstic que subministra tot el material necessari. Això ho trobo fascinant. A l’hora de buscar personalitats, tant si són anònims com si s’imita a algú em baso en captar els trets i tics d’aquells personatges. S’han d’anar observant els comportaments i reaccions que tenen, com caminen, què fan,… Quan haig d’imitar algú em passo moltes hores mirant vídeos i el vaig vampiritzant xuclant-li l’ànima. Ara bé, moltes vegades també he fet còctels de personatges. La Vanessa en seria un bon exemple; no hi ha ningú al món que sigui com ella al cent per cent però sí que hi ha molta gent que en té alguns tics.

Per cert, ara ha recopilat tot això a la col·lecció de DVD’s La Millor Lloll.

Sí, ha estat una feina molt laboriosa. Ens vam passar mesos fent jornades intensíssimes i molt divertides per visionar tots els shows que he fet a la televisió. Teniem moltes hores de filmació i vam haver de fer una sel·lecció molt acurada per a triar els esqueitxos més potents, els que podien tenir més vigència, els de més impacte, algunes paròdies,… de moment s’estan venent molt bé i ja estem pensant en fer-ne una segona edició. N’estic molt contenta.

Quan veu el shows que feia a la televisió no té nostàlgia?

No, nostàlgia potser no seria la paraula. Tinc una doble sensació: una de satisfacció i una altra d’un cert punt de tristesa on em pregunto: perquè això no pot tenir cabuda ara?