(Transcripció del discurs fet a l’acte civil dels 10 anys de l’Hospital d’Igualada)
Molt bona tarda a tothom. Moltes gràcies, president del Consorci Francisco Javier Niño i gerent Ferran García, per la invitació a participar en aquest acte dels 10 anys de l’Hospital d’Igualada. Gràcies per convidar-me a posar aquesta mirada externa que, com a periodista, puc donar. Vull compartir amb vosaltres diferents reflexions sobre què ha suposat per Igualada l’Hospital. Vull obrir el zoom sobre les repercussions que ha tingut més enllà de l’àmbit sanitari i de l’atenció a la salut dels igualadins i igualadines.
D’entrada, haig de dir que l’Hospital d’Igualada és un equipament que m’estimo, vaig seguir les obres i tot el procés de construcció amb molta atenció i és un centre al qual li tinc molt apreci.
La primera reflexió que vull fer és que l’Hospital d’Igualada és una història d’èxit. Va néixer a l’any 1994 amb aquella primera llavor que l’alcalde Jordi Aymamí va plantar amb la fusió sanitària dels dos centres que hi havia al passeig, el blau i el magenta. Dos centres diferents i amb dues maneres diferents d’entendre la gestió sanitària. A partir d’aquell any 1994 és quan es comença tot el procés que ens va portar fins a l’any 2007 amb la posada en marxa de l’edifici al qual estem avui.
Si mirem enrere podem assegurar que l’Hospital és el projecte col·lectiu més important que s’ha fet a Igualada des del retorn de la democràcia o, potser, fins i tot, en els seus 1.000 anys d’història. Un projecte que ha sigut col·lectiu, que ha tingut la unió de forces que necessitava per fer-se realitat i que ha sigut la cirereta del pastís més important que hem aconseguit plantar a Igualada.
I dic que és la cirereta del pastís més important perquè és la cirereta del pastís que ens ofereix un servei que no podem comprar amb diners, que és tenir una bona salut. Qualsevol Estat del benestar, qualsevol societat avançada, necessita aquesta atenció de qualitat pel que fa a la salut perquè estar bé de salut no és una cosa que puguem anar a comprar al supermercat. Per tant, aquest fet fa que l’Hospital tingui, encara més, aquest valor de gran pojecte.
És una historia d’èxit, també, perquè amb l’Hospital podem dir que Igualada es va fer gran. La ciutat va arribar a la seva majoria d’edat. L’Hospital és la culminació de tota una etapa de transformació d’Igualada, d’una posada al dia de la ciutat després dels anys foscos de la dictadura amb noves places, nous carrers, centres cívics, nous parcs, nous serveis, aparcaments soterrats,… En definitiva, una ciutat ordenada i equipada. L’Hospital va ser un dels darrers projectes fets realitat d’aquest gran llistat i va culminar la posada al dia d’Igualada. Va representar l’entrada de la ciutat al segle XXI per la porta gran. Amb una ciutat ben vestida, ordenada, amb serveis i amb un flamant nou Hospital és tal i com entràvem al segle XXI tot culminant una etapa de transformació després del retorn de la democràcia.
Amb l’Hospital, Igualada també es fa gran més enllà de l’Anoia, ja que dóna una capitalitat important a la ciutat. No és només un centre sanitari referent per la gent de la comarca, sinó que també ho és per ciutadans d’altres indrets com Cervera o Santa Coloma de Queralt.
L’Hospital és una història d’èxit, també, pel que simbolitza en l’urbanisme d’Igualada. L’Hospital representa un eixamplament de la ciutat, un conquerir el nord d’Igualada. Amb ell es conquereix l’antiga carretera N-II convertida, finalment, en un espai integrat dins la ciutat amb el nom d’avinguda de Catalunya. Aquest eix deixar de ser un carretera i va passar a ser un avinguda incorporada dins la trama urbana i connectada a només 10 minuts a peu del centre de la ciutat. Gràcies a l’eix de vianants del carrer de Sant Magí i les escales mecàniques, que també formen part d’aquest llistat de projectes transformadors als quals he fet referència, l’Hospital està a prop del centre.
En aquest eixamplament, l’Hospital va obrir un camí d’ubicació de nous equipaments a l’eix de l’avinguda de Catalunya que li han donat una nova centralitat. Si agafem aquest eix veurem que des de la punta oest fins a l’est ens trobem l’escola pública Dolors Martí, la llar d’infants municipal la Rosella, l’Hospital, el CAP Igualada Nord, la Fundació Àuria, els Mossos d’Esquadra, el Centre Cívic que es farà al costat de l’Hotel Amèrica, el Parc Central que s’està construint i encara hi havia altres projectes que no s’han fet com el World Trade Center o el Palau Firal. També hi havia plantejat situar l’estació de l’anomenat i desitjat tren gran a tocar de l’Hospital. Per tant, l’Hospital va permetre que aquest nord comencés a ser un centre de referència amb equipaments i serveis que s’hi van anar establint i altres que, de moment, han quedat dibuixats.
Val la pena recordar que en aquest conquerir el nord de la ciutat, l’Hospital és fidel a una inèrcia que sempre ha tingut Igualada quan ha necessitat créixer. Igualada va néixer a l’any 1000 al voltant del riu Anoia quan la gent d’Òdena baixava a conrear les terres que hi havia al voltant del riu. Com que tenien un camí molt llarg per tornar a Òdena van començar a establir-se a prop del riu, que és el que els donava l’aigua pels seus conreus.
Per tant, tenim aquest primer eix horitzontal est-oest que és el riu Anoia. És el primer eix a partir del qual, i gràcies al qual, va néixer Igualada. Des d’aleshores n’han vingut molts més: Igualada de seguida va crear un altre eix horitzontal que era el Camí Ral, avui carrers del Roser, Santa Maria i Argent; la ciutat va anar creixent i va crear un altre eix horitzontal, en aquest cas la primera carretera N-II, el que avui són les rambles; un altre eix horitzontal, en una altra crescuda de la ciutat, va ser el del passeig Verdaguer; a la segona meitat del segle XX Igualada es va expandir al voltant d’un altre eix, el de l’avinguda de Barcelona, amb el desenvolupament del Poble Sec i el pla de Sant Magí; després, amb el trasllat de la N-II i ara avinguda de Catalunya, es va marcar un altre eix; sobre seu va néixer l’eix de l’avinguda dels Països Catalans i avinguda d’Europa amb el desenvolupament residencial de les Comes; i, finalment, l’últim eix horitzontal que trobem és el de l’autovia A-2.
Per tant, tenim una ciutat organitzada en vuit eixos d’est a oest que han anat marcant quin ha estat el creixement d’Igualada. Sempre cap al nord, sempre cap amunt. Diuen que quan tallem el tronc d’un arbre podem veure diferents línies circulars que marquen quina ha estat la seva crescuda. Amb Igualada passa el mateix: si agafem aquests vuit eixos horitzontals, podem situar cronològicament cada moment de creixement de la ciutat. Això ho explico per visualitzar el que representa l’avinguda de Catalunya que, gràcies a l’Hospital, va agafar un nou protagonisme. Per tant, l’Hospital, és testimoni d’excepció d’aquesta inèrcia històrica d’Igualada d’anar cap al nord en aquests vuit eixos horitzontals.
De seguida es repassaran els 10 anys en xifres i amb persones que les coneixen molt millor que jo perquè hi treballen diàriament, però a mi m’agradaria repassar-ne algunes. A l’any 2003 es va posar la primera pedra d’aquest edifici, a l’octubre del 2006 les obres estaven acabades i van començar uns mesos d’equipament, i el 5 de març del 2007 és un data que tinc molt clavada. Com a periodista aleshores treballava a Ràdio Igualada i vam voler conèixer quin era el primer pacient que venia al nou Hospital. El dia 5 de març del 2007 és quan va obrir una primera part de l’Hospital, les consultes externes, i vam venir aquí a les 8 del matí per rebre el primer pacient. Va ser un veí de Santa Margarida de Montbui de nom Ramon Condal.
Una altra data per marcar al calendari és el 17 de març d’aquell any 2007 amb el trasllat de l’antic Hospital al nou. Va ser un dia molt emotiu a la ciutat. Per les persones que havíem seguit tot el procés del nou edifici va ser molt apoteòsic veure totes aquelles ambulàncies pel carrer de Lleida amunt i avall traslladant tots els pacients d’un hospital a l’altre. El trasllat de tot un hospital és un fet històric que poques generacions poden viure i aquell dissabte 17 de març nosaltres ho vam poder veure. Després, l’altra data a destacar és la de l’acte institucional del 31 de març del 2007 amb la inauguració oficial del centre.
Han passat 10 anys del nou Hospital i per mi hi ha uns protagonistes absoluts que són els seus professionals. Com diu el llibre del desè aniversari, ells són els que han fet bategar aquest centre, els que han fet anar aquest engranatge. Aquest Hospital porta 3.650 dies obert i això vol dir 87.600 hores en funcionament sense parar ni un sol minut, ni un sol dia.
Hi ha molts negocis que tenen aquestes xifres de funcionament, que són 24 hores i no paren, però l’Hospital té un punt afegit. És imprevisible el que passarà el proper minut, la propera hora i això encara dona molt més mèrit a tots els professionals que l’han fet bategar durant aquests 10 anys. Obren les portes de l’Hospital i no saben què els entrarà per la porta d’urgències. Per tant, han d’estar a punt i preparats per respondre amb les màximes garanties i la màxima qualitat davant allò que els arribi.
Són 1.200 professionals que sempre estan a punt per donar-ho tot, a punt per celebrar els encerts i a punt per corregir els errors. En aquest sentit, m’agradaria destacar una frase del doctor Pere Basora que recull el llibre dels 10 anys i que diu: “No hi ha cap altra feina al món que sigui tant agraïda i, al mateix temps, tant frustant”. És una prova que, aquí dins, aquests professionals viuen tot tipus d’emocions empatitzant en tot moment amb els usuaris. I sobretot, cal dir que estan a punt per donar-ho tot en una epòca en la qual han viscut retallades als salaris, als recursos que tenen a la seva disposició i amb l’afegit de patir una falta de professionals en diverses especialitats, que és un dels reptes pel present i el futur de l’Hospital.
Hem parlat molt del contingut que té aquest Hospital i de com es va crear aquest contingut però m’agradaria fer una referència al continent per homenatjar el que va ser l’arquitecte d’aquest centre: Emili Donato. Es va fer un concurs d’idees amb tot de propostes d’edificis i crec que el jurat va estar molt encertat en escollir el projecte d’Emili Donarto que ens ha donat aquest edifici obert, ple de sortides exteriors i ple de llum. Un edifici amb forma d’H en la seva part central que indica molt bé el que és, un hospital. I també un edifici que, des de fora, no sembla un hospital. De vegades fa por entrar a segons quins hospitals quan veus una cosa blanca molt gran i amb finestres petites. Aquest hospital no és així: dialoga amb el seu exterior i convida a entrar-hi perquè és un hospital obert, versàtil i, en aquest sentit, molt agradable.
En arquitectura diuen que no hi ha un bon o un mal edifici, sinó que hi ha edificis ben o mals adaptats a la seva funció i entorn. En aquest sentit, l’edifici de l’Hospital, i això ho va explicar el mateix arquitecte, no és de totxo vist per casualitat, sinó que Emili Donato va fer un treball d’immersió al context en el qual havia d’anar ubicat aquest edifici i va veure que, al seu voltant, la majoria de construccions estàven fetes d’aquesta manera. Si sortim per l’entrada principal veurem que davant nostre tots els edificis són de totxo vist i, fins i tot, el conjunt de cases unifamiliars que hi ha davant dels Mossos d’Esquadra també són de totxo vist i amb unes formes que, si us hi fixeu, recorden molt les linealitats que segueix l’edifici de l’Hospital. També són de toxto vist tots els blocs d’habitatges de la punta est de l’avinguda de Catalunya. És, doncs, un edifici plenament integrat i camuflat en el seu entorn.
A més, té un tret únic: diria que és l’únic hospital amb vistes a Montserrat. Això és excel·lent perquè a les habitacions no cal penjar-hi quadres. Mirant per la finestra, aquesta emmarca de manera molt bonica la muntanya de Montserrat tot veient com va canviant de color durant totes les hores del dia des de que surt el sol fins que es pon.
I per acabar, una reflexió sobre el color que tenyeix l’interior de l’edifici: el color verd. Un color que veiem a tots els passadissos i que, fins i tot, l’Hospital té incorporat al seu logotip, juntament amb el color blau de la salut. El verd és el color de l’harmonia, de la bona sort i, també, és el color de l’esperança. M’agradaria quedar-me amb l’esperança de que puguem dir que, 10 anys després, aquest Hospital continuï sent una història d’èxit al servei d’Igualada i els igualadins.
Moltes gràcies per la invitació, felicitats per l’aniversari i un agraïment a tots els professionals que vetllen per nosaltres.
Jordi Cuadras Oliva
Sala d’actes de l’Hospital d’Igualada
28-6-17
