Igualada perd

Finalment Igualada ha quedat inclosa dins l’àmbit de la Vegueria del Penedès després que aquest estiu el Parlament inciés els tràmits per fer-lo efectiu. Tal i com va passar amb l’adhesió a la Catalunya Central, aquest pas s’ha fet sense debat públic a la ciutat. Sense analitzar pros i contres i sense explicar si aquesta és la nostra millor ubicació mirant el futur a 25 anys vista. De moment, en aquest debat hi ha un guanyador: Vilafranca del Penedès, que sap que sense el concurs d’Igualada la seva vegueria no hagués prosperat. També hi ha un altre guanyador: Manresa, que no ha notat gens ni mica la desvinculació d’Igualada de la Catalunya Central. I Igualada què? Hi perd o hi guanya?

Primer de tot, una realitat: amb la creació de la Vegueria del Penedès, es posa el punt i final a la comarca de l’Anoia tal i com l’entenem avui en dia. Els municipis del nord, agrupats en l’anomenada Alta Segarra, ja han anunciat que començaran els passos necessaris per mancomunar-se i poder acabar esdevenint una comarca pròpia per evitar ser posats al Penedès. I atenció: si l’Anoia se separa, Igualada perd comarca, que és el que ara li dóna capitalitat i serveis. Amb aquesta jugada, la ciutat queda en una situació difícil: entra a la Vegueria del Penedès havent perdut una tercera part de la seva comarca. Mal punt de sortida per fer-se sentir i reclamar el que vulgui reclamar.

Era fàcil preveure que això passaria. Per tant, a què estan jugant els polítics de tots els partits i els agents socials i econòmics que han endinsat Igualada en aquesta aventura? Per què ens hi han posat? És un joc en el qual, amb la posició actual, Igualada perd, faci el que faci. Per tant, cal buscar una sortida en la qual Igualada guanyi. La justificació  que cal anar al Penedès perquè així tindrem delegacions territorials del Govern la trobo simple, pobra i molt poc ambiciosa. Del que es tracta és saber en quin àmbit serem més competitius com a territori i quins socis ens interessa tenir per aconseguir-ho.

Sóc dels ferms defensors  que a Igualada li toca estar dins de Barcelona. Cal aprofitar la inèrcia d’una ciutat i una àrea metropolitana capdavantera del sud d’Europa com és Barcelona. Cal aprofitar el fet de tenir un aeoroport, un port i un tren d’alta velocitat a 40 minuts. Si els darrers 25 anys l’àrea metropolitana de Barcelona ha agafat una empenta considerable, algú es pot imaginar quina empenta tindrà d’aquí 25 anys? S’han escrit pàgines i pàgines sobre la tendència global que les ciutats i les àrees metropiltanes cada vegada creixin més arreu del món i agrupin percentatges altíssims de població i, per tant, d’activitat. Veient l’evolució que hi ha hagut i la que vindrà, qualsevol ciutat del món s’enganxaria a això però a Igualada devem ser diferents. Un alt directiu de l’Àrea Metropolitana, en un sopar fa dos anys a Igualada, va dir: “En un món global i a ulls internacionals, per a qualsevol empresa estrangera, Igualada és Barcelona. Aprofiteu que teniu un aeroport i un port de primer ordre a 40 minuts!”.

Analitzem la nostra història: sempre hem tingut lligams amb Barcelona, més que amb qualsevol altra ciutat del país. Analitzem el nostre present: Barcelona és el centre de referència per a la majoria d’igualadins per estudiar i treballar, entre d’altres. I analitzem el nostre futur: volem estar dins o fora d’una de les zones més dinàmiques del sud d’Europa? Volem estar dins o fora dels mapes on es dibuixin infraestructures per a aquest àmbit? Volem estar dins o fora de les decisions que es prenguin en planificació de sòl industrial i inversions per a aquesta zona?

La lluita d’Igualada per projectar-se al futur passa per Barcelona. Perquè posats a ser vassalls, millor ser vassalls de Barcelona que té un pastís més gran a repartir i una rellevant atracció internacional. És una àrea que crea un conjunt d’innèrcies que segur que podríem aprofitar i sortir a vendre’ns amb el concepte “Igualada, porta d’entrada de l’àrea metropolitana de Barcelona”. Si us plau: podem parar un moment a pensar què volem que sigui Igualada d’aquí 25 anys?

(Article publicat a Anoiadiari.cat el 3/11/16)


Deixa un comentari

Your email address will not be published.Required fields are marked *