Dimarts ho va demanar el grup dels Socialistes d’Igualada, dimecres el govern de CiU explicava com preveia fer-ho i divendres desenes d’igualadins es van concentrar per sol·licitar-ho amb una encesa d’espelmes solidària. En una setmana, Igualada ha entomat com a local un tema global i ha estat a l’alçada del moment per oferir respostes al drama que milers de famílies viuen intentant entrar a Europa tot fugint de les guerres de Síria, l’Afganistan o l’Iraq. Són refugiats.

I què és un refugiat? “Persona que, tot i pertànyer per ciutadania a un estat, n’ha hagut d’emigrar a conseqüència d’esdeveniments polítics i ha estat acollida en territori d’un altre estat”. A aquesta definició del diccionari, en el cas dels que arriben aquests dies a Europa hi afegiria, per exemple, que són persones que fugen d’un perill de mort a causa de la guerra i que l’únic que intenten és estar en un país en pau on demanar  asil polític. La majoria d’ells segur que marxen a contracor: deixar el teu país perquè te l’estan destruint i tu corres el perill de perdre-hi la vida ha de ser molt fotut. I la majoria d’ells segur que ho fan tot i tenir-hi feina, tot i deixar enrere familiars i amics i tot i emprendre un viatge ple d’incerteses.  Recodem que no parlem d’una immigració causada per la pobresa sinó  causada, principalment, per la guerra. Això vol dir que molts d’ells tenen recursos i fugen perquè no tenen cap més remei per salvar-se. Què faríem nosaltres al seu lloc? Segurament el mateix.

És un fenomen que ha començat a ocupar les portades dels mitjans europeus aquestes darreres setmanes però el que veiem a Europa és la punta de l’iceberg. Els refugiats que entren al continent només són el 8% dels desplaçats que hi ha des de països del Pròxim Orient. Turquia i el Líban van molt per davant i fa anys que en reben molts més. Europa té l’oportunitat de recuperar un humanisme que ha deixat de banda durant els darrers anys i tornar a ser un continent on la moral vagi d’acord amb l’acció. Una moral que no ha tingut el govern espanyol tot fent el ridícul negant-se a acollir refugiats per quotes. Un egoisme que provoca vergonya aliena i que ja ha estat corregit per la Comissió Europea que ahir posava damunt la taula la xifra de 15.000 refugiats per a l’Estat espanyol. Ara bé, això és només la primera fase, ja que al mateix moment que s’ha de demanar una resposta ràpida per la gestió de l’arribada de refugiats, cal que Europa entomi, com a actor polític mundial que és, una solució a llarg termini per garantir la pau a tots aquests països i permetre que els que vulguin tornar-hi puguin fer-ho amb garanties.

I al costat d’aquesta Europa dels estats i cada un dels seus interessos, el municipalisme ha fet via i ha reaccionat ràpidament amb ciutats com Barcelona al capdavant. S’ha ofert una resposta, tot i que encara embrionària per teixir una Xarxa de Ciutats Refugi. Fins i tot el Vaticà també ha estat ràpid i el Papa Francesc ja ha demanat que cada parròquia d’Europa aculli una família de refugiats.

Igualada i la seva gent també s’està movent i agafant consciència. Uns primers càlculs parlen  que la ciutat podria acollir al voltant de 4 famílies abans d’acabar l’any. Cal rememorar i buscar referents en la solidaritat que ja hi va haver al nostre país a principis i mitjan dels anys 90 amb els refugiats de la guerra de Bòsnia i amb la iniciativa del Districte 11 per ajudar Sarajevo que va crear el llavors alcalde de Barcelona Pasqual Maragall. Igualada va enviar camions d’ajuda i va acollir refugiats, alguns dels quals s’han quedat a la ciutat. 20 anys després, cal tornar a ser solidaris amb els que fugen de la guerra i ens demanen refugi.

(Article publicat a Anoiadiari.cat el 8/9/15)