(Article publicat a Anoiadiari.cat el 23/6/15)
En pocs dies de diferència s’han posat damunt la taula diverses dades de la situació social i econòmica d’Igualada que caldria creuar i analitzar detalladament per saber quin és l’estat de la ciutat. Primer de tot, s’ha de lamentar que no tinguem un observatori públic que doni dades sobre quina és la radiografia del moment i que tampoc tinguem dades per barris, tal i com demanava Alfons Recio en un article a AnoiaDiari. Per tant, del que disposem és de la memòria anual de Càritas i de l’evolució de l’atur que es publica cada mes. I aquí es creuen dades que ens mostren una paradoxa: la xifra de l’atur es redueix però les persones que recorren a les entitats socials augmenten. Pot ser contradictori però és real i això ens hauria de fer plantejar si de veritat tenim una recuperació o no.
El 2013 es van sol·licitar 2.168 serveis a Càritas per part d’igualadins, mentre que el 2014 va incrementar-se fins als 2.252. En nombre de persones hi va haver alguna reducció però és significatiu que moltes fossin noves i que mai abans haguessin acudit a l’entitat. En aquest mateix període, l’atur va passar dels 4.073 igualadins sense feina (gener 2013) als 3.503 (desembre 2014). Per tant, hi ha reducció de l’atur però augment de la pobresa, sobretot en persones dels 25 als 44 anys i amb fills. Les principals necessitats: alimentació i pagament del butà. Més dades: 958 igualadins (312 famílies cada mes) van menjar gràcies al Banc de Queviures durant el 2014. En el que portem de 2015 això ja ha crescut fins a una mitjana de 350 famílies cada mes. I paral·lelament a aquest increment, a l’altra cantó de la moneda, durant aquests primers mesos de l’any l’atur ha caigut de les 3.443 persones sense feina (gener 2015) a les 3.231 (maig 2015).
El que ens demostren aquestes xifres és que la reducció de l’atur no serveix per frenar el drama social que viuen moltes persones de la ciutat. Els brots verds de les dades de l’atur no es tradueixen en brots verds per a les famílies, el que ens porta al recurrent concepte de “treballadors pobres” i de viure una “cronificació de la pobresa”. Correm el risc de tenir una Igualada a dues velocitats: una Igualada que va bé i una que no va bé. O senzillament de tenir una Igualada a una sola velocitat: una que corre, mentre l’altra està estancada o fa passos enrere.
A tot això, i veient que la recuperació no es tradueix en millor benestar social, cal prestar atenció a la demanda que CCOO va anunciar a principis de juny, en el marc de l’Assemblea Sindical Oberta: que la Generalitat apliqui un Pla de Xoc Contra l’Atur a l’Anoia i que el Consell Comarcal i l’Ajuntament d’Igualada agafin el lideratge de la comarca en la promoció del diàleg i el consens entre els agents socioeconòmics i polítics per trobar el camí a seguir.
Esperem que durant el nou mandat municipal que ha començat, aquesta realitat estigui damunt la taula i que el partit del govern i els de l’oposició ho entenguin com una prioritat i marquin què proposen fer per capgirar-la. Que mirin amb atenció el creixement de famílies que recorren a les entitats socials i no caiguin en el cofoisme d’explicar, només, la reducció de l’atur. La precarització laboral està fent que plogui sobre mullat i és aquí on cal situar la línia d’atac per tallar el problema d’arrel i aconseguir que un contracte de treball torni a ser sinònim de tenir l’oportunitat de sortir del pou. És un problema general però cal aportar-hi solucions locals. És necessari algun “xoc”, tal i com demana CCOO, per no fer-nos trampes.
A tot aquest panorama que tenim a Igualada només hi faltaven les declaracions que han fet els màxims responsables de la patronal catalana i espanyola. D’una banda, el president de Foment del Treball ha dit que cal prioritzar la quantitat per davant de la qualitat en la creació de nous llocs de treball. Senzillament insultant. I d’altra banda, el president de la CEOE ha demanat als partits polítics que, davant els resultats de les eleccions municipals, “oblidin els programes electorals i prenguin decisions impopulars, si cal”, el que suposa una falta de respecte flagrant per la democràcia i pel vot dels ciutadans. Estaria bé que aquestes dues patronals deixessin de pontificar i pressionar en busca de la rendibilitat econòmica a curt termini i que pensessin en el llarg termini i en els avantatges de prioritzar la rendibilitat social. Potser les coses serien diferents, també per a les empreses.
