(Article publicat a Anoiadiari.cat el 01/04/14)
La celebració dels 150 anys de l’Ateneu Igualadí d’aquest cap de setmana ens ha fet reviure la història de l’entitat i ha posat damunt de la taula la importància del teixit associatiu en el progrés d’una ciutat i la seva gent. Al 1863, els primers ateneistes, van crear aquest espai sense casar-se amb cap ideologia política per poder-les incloure totes, i amb una única militància: l’igualadinisme per davant de qualsevol altre “isme”. Hauríem de recuperar aquest esperit de construcció de la ciutat a partir de la unió de tothom qui l’estima i amb l’únic interès d’atraure el màxim de visions sense estar pendents dels currículums d’uns i altres.
El més important per a aconseguir-ho és la llibertat de cadascú i de cada una de les entitats (el treball del col·lectiu Disseny=Igualada que s’ha estructurat sense necessitar padrins ni plans a mida, n’és un bon exemple). Cap aquí cal caminar, cap a construirsense dependre de la cultura de la subvenció que en molts casos l’administració utilitza per a modular el discurs d’uns i altres. I en aquests moments, sobretot, necessitem la llibertat de les entitats del sector econòmic i social que haurien de ser un gran altaveu que aglutinés la lluita per un territori econòmicament pròsper i socialment just.
Els moviments civils han aflorat amb força aquests darrers anys de crisi on tot es qüestiona, des dels indignats del 15-M fins a la PAH, tot passant per l’ANC. La societat civil empeny cap a nous escenaris horitzonals d’empoderament que trenquen les jerarquies verticals que fins ara havíem tingut. En l’àmbit local també s’haurien de trencar dinàmiques per promocionar la participació ciudadana i una manera de fer-ho seria, per exemple, instaurar consultes populars com fan en altres ciutats de Catalunya a través dels anomenats “Pressupostos participatius” on la ciutadania proposa i decideix, a través del vot, una part de les inversions del pressupost. Això obliga, d’una banda, a fer un esforç de divulgació de la política local per part de l’Ajuntament i a un seguiment actiu i responsable per part dels ciutadans.
Una altra de les eines per propiciar un lideratge civil pot ser el naixement de consells ciutadans que busquen la implicació de la societat en diversos temes: espais de generació de pensament, think thanks, no al servei del govern de torn, sinó que al servei d’Igualada. Gent diversa que es trobi, pensi i proposi sense cap més compromís que el compromís amb la ciutat i, sobretot, visualitzant les coses amb una mirada llarga, tot fugint del calendari tancat de quatre anys en quatre anys que tenen molts governants.
Més mecanismes serien la promoció del debat i la discussió, imprescindibles. Cito a Laia Claramunt, que en un article titulat “Més sacsejades”, publicat en aquest mateix diari, feia aquesta radiografia: “Una ciutat sense conflicte no pot existir; a Igualada i el conjunt de la Conca hi ha fortes desigualtats i problemàtiques però hi regna una manca de protesta i iniciativa social que, lluny de fer-la atractiva, l’assimila a aquell tipus de persones amb les que és impossible enfadar-t’hi perquè tampoc hi trobaries tema de conversa”. I afegeix: “Malgrat això, partits, entitats i mitjans fan com si res passés, com si seguíssim instal·lats en l’arcàdia de ciutat mitjana desconflictivitzada”.
El lideratge civil ha de ser possible i ha d’anar creixent. En una ciutat mitjana com la nostra, articular això hauria de ser fàcil i ens faria tremendament rics: aprendríem i aniríem construint la ciutat sobre uns fonaments forts i segurs perquè serien molt transversals i fets a partir de la unió de gent amb posicionaments diversos però amb uninterès comú per Igualada i la seva gent. També és cert que vivim en una ciutat on molts immobilistes estan massa acostumats a penjar etiquetes i a confondre, sovint, el fet de trobar-se, debatre o escriure opinions amb un “anar en contra de”, quan en realitat és “anar a favor d’Igualada” des de la varietat de pensament. Així que endavant: visca l’igualadinisme per davant de tot, i si a algú això li causa por o necessita deslegitimar-ho, té un problema.