Viure lliure

(Article publicat a Anoiadiari.cat el 17/09/13)

Viurem lliures o morirem” és el que proclamaven els últims resistents de la Catalunya que lluitava contra la invasió de les tropes de Felip V a la Guerra de Successió que va acabar l’11 de setembre del 1714 amb la caiguda de Barcelona i, set dies, després amb la del Castell de Cardona. Adaptant aquest vell estendard, “Viure lliure” és l’eslògan que la capital del país ha escollit per commemorar els actes del tricentenari d’aquells fets. Però més enllà de ser un lema que ens fa viatjar al passat, també serveix per viatjar al futur. “Viure lliure”, evidentment, s’entén com a viure lliure nacionalment però té moltes altres connotacions, igual o fins i tot més importants, que caldria tenir ben presents en aquest camí que ha emprès Catalunya. I és que una nació no serà lliure si tampoc ho poden ser els seus ciutadans.

Primer de tot, cal que hi hagi la llibertat d’escollir si es vol la independència o no. I això només pot fer-se a través d’una consulta amb l’indiscutible dret a decidir que tenim. És necessari saber la data, la pregunta i com fer-ho davant el passotisme del govern central i de la comunitat europea en donar una solució. Un cop convocada la votació, per poder escollir lliurement una de les dues opcions, cal que hi hagi una campanya d’arguments sòlids i reals que puguin mantenir els convençuts i captar els indecisos. I en aquí, no s’hi val a fer proclames com les de CiU (“A la Catalunya independent hi haurà un 10% menys d’atur”) o com les del PP (“Els jubilats es quedaran sense pensió”); ni viurem al paradís, ni viurem a l’infern.

En segon lloc, la llibertat dels ciutadans s’aconseguirà si ens plantegem dos conceptes que, per mi, són indestriables en aquest procés de configuració de l’estat propi, tot i que no ocupin les portades dels diaris i, molt menys, dels telenotícies de TV3: la justícia social i l’aprofundiment democràtic.

Pel que fa a la justícia social, espero que la Catalunya independent sigui un país que permeti als seus ciutadans la llibertat d’escollir entre si anar a la universitat o no, tenir fills o no, o quedar-s’hi a treballar o emigrar, per exemple. Un país on es pugui triar cada una d’aquestes opcions és un país que des de la política pública vetlla pel dret dels seus ciutadans a progressar i que garanteix la igualtat d’oportunitats als serveis que permeten fer-ho, de manera que per raons econòmiques ningú en quedi despenjat. I un país en el qual espero que aquests ciutadans tinguin com a pàtria i banderes més valuoses cada entitat, cada barri i cada ciutat.

Quant a l’aprofundiment democràtic, la consulta que tant es necessita per decidir el futur polític, només hauria de ser la primera de moltes que tindrà la Catalunya sobirana. És a dir, cal que aquesta voluntat de donar la veu als ciutadans es mantingui i passi a ser un mètode habitual de participació en la presa de decisions dels governs, des del nacional fins als locals. A més, escollir entre un sistema presidencialista o un de parlamentari, implantar les llistes obertes per votar directament els diputats de cada circumscripció, fer eleccions primàries als partits polítics i altres canvis, haurien de fer néixer a Catalunya una nova democràcia més representativa que també permetés als seus ciutadans ser més lliures.

La independència no ha de ser un fi ni una estació final, tot i que de vegades ho sembli. Hauria de ser una oportunitat, un instrument i una primera estació per canviar moltes altres coses i poder construir un nou país adaptat al segle XXI, social i democràticament avançat. I un país on, per fi, sense el debat constant de l’eix nacional, pugui tenir la seva esquerra i la seva dreta que dediqui el esforços a debatre sobre el model social i econòmic, com passa en qualsevol país normal del món. Espero que si ens trobem en aquest procés és perquè, a més de desfer-nos de l’asfíxia de l’Estat en molts temes, volem aconseguir tot això i, en tots els sentits, poder viure lliure.


Deixa un comentari

Your email address will not be published.Required fields are marked *