(Article publicat a La Veu de l’Anoia el 28/03/13)

A Igualada comptem amb la immensa sort de tenir un riu envoltat d’un espai natural recuperat i a tres passes del centre de la ciutat. El tímid soroll de l’aigua se suma al cant d’algun ocell i al brogit dels canyissars que es mouen al ritme del vent. Les gambades dels corredors, les pedalades dels ciclistes i el lladruc d’algun gos són altres sons que acompanyen qualsevol passejada pel riu. S’ha anunciat que, després de tres anys de la seva recuperació, l’Ajuntament d’Igualada farà algunes actuacions per garantir-ne la conservació. És veritat que després d’aquest temps hi ha alguna part de la terra dels caminets moguda per les pluges, sediments que s’acumulen a la vora de les diferents passeres i tasques de manteniment diverses a fer.

Actuacions com aquestes segueixen posant en valor un riu que durant massa anys va esdevenir la claveguera de la ciutat. Tots el menysteníem i li donàvem l’esquena fins que va passar el que semblava imposible: un riu recuperat que, amb l’obertura de la depuradora dels blanquers, ja no fa pudor i té aigua transparent. Les diverses obres que van acabar el 2010 el van ordenar i li van donar nova vegetació i fauna, sumant-ho a una via que el ressegueix de punta a punta com és el carrer del Rec. En definitiva, ara és un espai ple de vida.

Passejar-hi és un autèntic plaer i recomano fer-ho al capvespre, quan es pon el sol. A aquesta hora, s’il·lumina càlidament el barri del Rec i les precioses façanes de les seves adoberies. El sol marxa per l’oest i les il·lumina de costat, el que provoca que es ressalti la bellesa de tots i cada un dels seus relleus i detalls arquitectònics. En aquest moment s’estableix un diàleg mut entre la façana i qui la mira, com si el barri sencer estigués demanant a crits però en silenci que s’hi actuï. Hi ha façanes que transmeten una sensació d’esgotament. Per què no es planifica d’una vegada tot el barri si estem d’acord en que és una de les nostres joies?

El simple fet de travessar el riu et desconnecta de tot el moviment de la ciutat, et transporta a un espai de tranquilitat i reflexió i et permet veure la ciutat amb perspectiva. Ja no dic si t’animes a enfilar el pi o a allunyar-te tot passant pels camins que travessen els camps des d’on es veu una vista privilegiada d’Igualada amb el Rec en primer terme i, darrere seu, tots els nivells en els quals tenim dividida la ciutat: el pla del nucli antic, el pla de Sant Magí-Poble Sec, Les Comes… Les xemeneies del tèxtil, Santa Maria, el dipòsit d’aigua i el bloc de pisos del Punto Blanco destaquen immòbils com si fossin els guardians d’Igualada. Si et gires 360º t’adones que estem rodejats de les característiques muntanyes en forma de “L” apaisada que envolten tota la Conca i que ens dónen aquest paisatge tan nostre i que tan ens identifica.

Passejar pel riu també és adonar-se que la natura ens brinda un espai de connexió al sud de la Conca que ens fa sentir part d’un mateix territori tot anant amunt i avall. Sembla que la natura passa per davant de la política en la unió de la Conca…

Igualada ha de seguir obrint-se al riu; al renaixement del barri del Rec que no arriba, enguany s’hi sumarà un projecte per a fer-hi horts urbans municipals i en un futur hauria de ser una nova porta d’entrada a la ciutat gràcies a la connexió que hauria de tenir amb la Ronda Sud. Admirem el nostre sud!