Director d’orquestra. És va diplomar en direcció d’orquestra pel conservatori de Viena. Ha dirigit molts cors i dirigeix alguns dels concerts de l’orquestra igualadina Terres de Marca, a més d’estar treballar amb altres formacions.

> Assegura que una mateixa orquestra interpretant una mateixa composició sona diferent en funció del director

Quan veiem un concert dóna la sensació que els músics van sols. Quin és el paper del director d’orquestra?

La major part de la feina del director és la que es fa abans de la posada en escena amb la preparació del repertori i moltes hores d’estudi per saber com ha de sonar i quines indicacions cal donar, sempre respectant el que ha escrit l’autor però sense deixar de fer-ne una interpretació. El director analitza l’orquestra des de fora i té un punt de vista més neutre que li permet prendre decisions amb un criteri més imparcial que si ho fes un dels músics que hi toquen.

Quins gestos són els més importants?

N’hi ha de bàsics, com per exemple, marcar el compàs i les entrades dels diferents instruments. Un altre gest és el del palmell de la mà: si està amunt, vol dir que demanem més intensitat de volum i si el palmell està avall, indica que en volem menys. D’altra banda, intentem no fer mai un gest de més, al contrari: cal ser el màxim de simples perquè quan realment vulguis remarcar una cosa, puguis recórrer al gest. També cal tenir en compte que no només comuniquem amb les mans, sinó que tot el nostre cos comunica i un punt molt important és la respiració: cal que respirem al ritme de la música.

Féu servir la batuta.

És una eina que serveix per marcar el tempo i donar les indicacions adequades. El fet de que sigui una batuta és perquè pugui ser visible a una certa distància. La batuta és hereva de les vares que es feien servir antigament per portar la pulsació i que feien un soroll acústic tot picant al terra. Més tard va desaparèixer l’efecte acústic i eren vares només visuals amb algú que les feia moure marcant el compàs. De fet, hi ha bandes militars que encara en porten.

El director ha de conèixer tots els instruments?

Cal saber les possibilitats que tenen i el que pots demanar a cada intèrpret, tot i que això no vol dir que els hagis de saber tocar tots. El que sí que és necessari saber tocar és el piano, ja que és un instrument molt harmònic que permet sintetitzar tota la partitura escrita per orquestra i fer-te una idea del que sonarà una vegada ho toquin tots els músics. Cal pensar que les partitures d’orquestra poden tenir de 12 a 30 veus diferents i amb el piano trobes l’essència d’aquella melodia.

Com ho féu per llegir tantes veus alhora una vegada esteu dirigint?

El nostre cap, diuen, només pot arribar a controlar un màxim de 3 veus alhora, així que cal prioritzar en quines veus presta atenció el director i aquestes són la melodia principal, l’acompanyament del mig i el baix. Cal estudiar tota la partitura i detectar i marcar en cada moment quin grup d’instruments fa cada una de les parts per tenir controlats, en tot moment, aquests tres nivells. També marquem altres punts importants com certes entrades. Com que els músics també tenen la partitura, la resta queda a les seves mans, tot i que el director és qui ha de controlar en tot moment la sonoritat global que té.

El director ha de ser un showman?

És una figura que atrau l’atenció del públic, però jo sóc bastant clàssic i m’agrada mantenir tota la solemnitat que té dirigir una orquestra. Ara bé, reconec que hi ha una mena de crisi amb el format de concert tal i com el coneixem avui en dia. És un format del segle XIX en el qual la gent es muda, s’asseu en silenci en una sala fosca i l’orquestra toca sota els focus. Encara no s’ha trobat un substitut a aquest model, tot i que hi ha iniciatives que incorporen les projeccions, barrejar sentits i oferir sopar mentre s’escolta la música, noves il·luminacions… Hi ha una gran preocupació al sector per no perdre públic.

Què volies ser de petit?

Volia ser guitarrista i vaig estudiar guitarra a l’escola de música. Quan vaig haver d’escollir un segon instrument vaig triar percussió clàssica. És un gènere que intervé poc en l’orquestra, així que quan fèiem concerts, podia dedicar molta estona a observar el director i tots els altres músics. Em va captivar.

(Entrevista publicada a la secció “Entre 8km2″ del Diari d’Igualada el 08/03/13)