Observador glaciòleg als Pirineus. Des de fa 30 anys recull dades i fotografies de glaceres. Ha publicat dos llibres, n’està preparant un tercer i ha rebut el Premi de Medi Ambient 2012 de la Generalitat de Catalunya.
> Fa 18.000 anys del final de l’última glaciació de la Terra i les temperatures aniran creixent fins a la propera que serà d’aquí uns 5.000 anys
Queden glaceres al Pirineu?
Quan vaig començar a estudiar-les, al 1982, hi havia 93 aparells glacials, entre glaceres i contestes de gel, i ara n’hi ha 54. El ritme d’extinció és molt elevat i es calcula que entre els anys 2040 i 2050 hauran desaparegut. Al Pirineu català, a l’andorrà i al navarrès mai n’hi he vist, es concentren a la vessant francesa i a la zona d’Aragó.
De qui és culpa això?
Històricament estem en dos procesos climàtics. Un és que en cicles de 100.00 anys, aproximadament, hi ha una gran glaciació i el gel arriba a ocupar el 30% de la superficie del planeta mentre que en les condicions actuals és el 10%. L’última gran glaciació va començar fa 85.000 anys i va acabar en fa 18.000. Des d’aleshores estem en un procés natural d’increment de les temperatures i de desaparició de moltes glaceres. L’altre procés és la Petita Edat del Gel que hi va haver del 1550 al 1850 i van baixar les temperatures, però des de fa 150 anys estem tornat a la situació anterior al 1550 amb temperatures més altes.
Fins a quin punt en té la culpa la humanitat, doncs?
No hi ha dubte que l’efecte hivernacle i l’escalfamnet del plantea degut a la contaminaicó ho accelera. És un procés que segurament es faria per si sol però en molts més anys. Es calcula que la propera glaciació serà d’aquí 5.000 o 7.000 anys i el nivell del mar baixarà 120 metres, però mentrestant anirà pujant degut a l’augment de les temperatures i el desglaç que hi ha. Tot són cicles i, en aquests moments, un 98% de les glaceres de tot el món estan retrocedint i si es fongués tot el gel del planeta, cosa poc probable, el mar pujaria 60 metres.
Com es forma una glacera a la muntanya?
Una glacera es forma a partir de la congelació de la neu, no de l’aigua. Per tant, neix quan s’acumula més neu de la que es fon d’una temporada a l’altre i les capes inferiors es converteixen en gel. Encara que a l’estiu no nevi, si hi ha reserves suficients, la glacera pot aguantar i esperar a ser alimentada de nou a l’hivern a sobre. Una altra de les condicions per ser considerada glacera és que tingui capacitat de lliscar.
Com?
La mitjana de desplaçament d’una glacera és de 100 metres a l’any, tot i que a les dels Pirineus és d’uns 5 o 7 metres. Quan parlem de moviment no vol dir que canviïn de lloc, sinó que les diferents capes avancen i la part inferior es va desglaçant. Quan torna a nevar torna a quedar alimentada per la part superior i així successivament. Si la glacera no té moviment se n’hi diu congesta de gel.
Quines dimensions pot tenir una glacera?
Les més extenses del planeta superen els 500 km de llargada i els 60 km d’amplada i es troben al continent Antàrtic, amb gruixos de fins a 4 quilòmetres. A les zones àrtiques arriben a longituds de fins a 200 km i gruixos al voltant de 2 quilòmetres i a l’Himalàia poden fer 70 quilòmetres de llargada i 1 de gruix. A Europa, la més extensa dels Alps supera els 21 km de llargada i els 800 metres de gruix, i als Pirineus no són de més d’un quilòmetre de llargada i el gruix no supera enlloc els 40 metres.
Quina informació pot aportar una glacera?
Com que neixen a partir de l’acumulació de capes de neu unes enterrades sota de les altres, hi ha neu de molts anys enrere. Tot i que queda compacta sempre hi ha bombolles d’aire i si s’extreuen poden donar dades del clima del planeta al llarg de la història. A l’Antàrtida, per exemple, s’estan extraient càpsules d’aire de 3.500 metres sota de la glacera de fa 750.000 anys. En aquest sentit, les glaceres poden ser com un llibre d’història.
Com s’hi va aficionar?
De petit anava de vacances al Pirineu i sempre m’intrigava veure capes de gel a les muntanyes, tot i que jo tenia molta calor i em banyava cada dia a la piscina. De gran vaig començar-ho a estudiar i al veure que del Pirineu no hi havia documentació al respecte vaig començar a recollir dades i imatges pel meu compte i com a afició dedicant fins a 12 o 14 hores diàries a voltar per les muntanyes.
(Entrevista publicada a la secció “Entre 8km2” del Diari d’Igualada el 01/02/13)