Implicada. Hi ha moltes maneres de definir-la: professora, feminista, fotògrafa, escriptora, viatgera i enamorada del Rec. De sempre, ha estat compromesa  en diferents moviments socials i culturals d’Igualada.

> És mare soltera i va impulsar un “bateig” civil per al seu fill a l’Ajuntament, que va ser el primer del país i l’Estat espanyol

Què és per vostè Igualada?

És la meva ciutat d’acollida. Vaig néixer a Barcelona i, per circumstàncies familiars, vaig criar-me a Igualada i hi vaig residir fins als 18 anys, quan me’n vaig anar a Barcelona per a estudiar filologia. Vaig trobar feina allà i ja m’hi vaig quedar.

Finalment va tornar.

De fet, no havia acabat de marxar mai perquè, tot i viure a Barcelona, cada cap de setmana baixava a Igualada per a trobar-me amb els meus pares, les meves amistats i participar de la vida igualadina. El moment que vaig decidir la tornada va ser quan vaig tenir el meu fill Marcel i vaig veure que Barcelona era una ciutat força adversa per la criança d’un nen.

Quina és la Igualada que deixa amb 18 anys?

Una ciutat que era una passada i que m’agradaria que les generacions d’ara poguessin assaborir. Era una època on molta gent, i diversa, ho compartíem tot; potser pel fet que lluitàvem contra un enemic comú que era la dictadura franquista i això ens va convertir en ferms contestataris. Igualada era grisa i rància, però ens l’estimàvem molt i érem feliços. Vam crear el Club de joves, participàvem de totes les batalles reivindicatives i recordo l’entrada a l’Institut, de tot un jovent que veníem dels col·legis religiosos, com a un episodi apoteòsic. Al costat d’això, però, Igualada era una ciutat rica i pròspera.

I com és la Igualada d’ara?

La Igualada d’ara té colors, un urbanisme molt més ordenat i una vida cultural molt activa, però em preocupa moltíssim que acabi sent una Igualada morta, una Igualada de la pobresa. Tots els que participem de la seva vida cultural som un sector de la població, potser podríem dir que privilegiat, però hi ha una Igualada que despunta d’una pobresa que fa esfereir. I si la gent malviu, no vindrà al centre a fer una orxata o a comprar un gelat per als seus fills i s’anirà buidant el cor de la ciutat. I això és el pitjor que li pot passar a un municipi perquè el seu casc antic n’és el seu centre neuràlgic i l’espai on s’hi alberga la seva l’essència més autèntica.

Veu llum al final del túnel?

Els polítics, les institucions estan dirigides des de les altes esferes, són peces d’un mòbil que penja d’un fil que està molt per damunt seu i, ara com ara, no veig superació d’aquesta crisi. S’està tornant al mode de producció feudal en el qual un 95% de la població malvivia o sobrevivia, i es venia per un ofici a preu d’esclau mentre que un 5% vivia sobradament bé. Estem retrocedint segles enrere de forma accelerada. S’està inaugurant un model de societat en què s’ha perdut un dels estadis de la producció de més mà d’obra, la indústria.

Com som els igualadins?

Crec que som provincians i això vol dir, moltes vegades, no tenir la ment d’obertura que ens permeti d’incorporar noves tendències. I sí que som una mica tancats; potser és una manera de protegir-nos entre nosaltres, però se segueixen tancant portes i s’utilitzen etiquetes com “tu ets de tal casa o de tal altre”. El segell d’identitat ha de ser un mateix i no la casa o la família on ha nascut. Són tics que se sumen a enterrar la ciutat enlloc d’obrir-la. No és el cas de la gent amb la que m’he trobat, jo no he viscut aquest hermetisme.

Les ulleres de sol no se les treu mai i s’han convertit en un símbol que l’identifica.

Són un segell d’identitat, però de fet en cap cas mai no les he portat per gust. Tot em ve d’un refredat mal curat de quan era petita en que a més d’una important hipermetropia em vaig guanyar una alta sensibilitat a la llum. Després, amb les ulleres, i sobretot quan van sortir les primeres Ray-ban fosques i amb la meva particular passió pel color negre em vaig fer la meva pròpia imatge. Mira si tenia deliri pel negre, que de petita allargava tant anar de dol. Ara bé, darrere d’aquest negre jo tinc un interior ple de color.

(Entrevista publicada a la secció “Entre 8km2″ del Diari d’Igualada el 15/06/12)