Càmera i realitzador de TV i vídeo. Una festa major o un acte cultural d’Igualada i comarca sense ell no són el mateix. És l’autor d’una infinitat de reportatges que després han estat emesos a les televisions locals.
> Té una hemeroteca particular amb centenars de vídeos dels darrers 25 anys i més enrere i tot
Com es va aficionar a gravar i muntar vídeos?
Sempre ho he portat a la sang i ho he fet com una afició, ja que el meu ofici és el d’electricista i treballo fent el manteniment d’una fàbrica de curtits d’aquí Igualada i col·laborant amb la comissió de reis per controlar la part elèctrica de les carrosses. Als 14 anys vaig aprendre a fer de maquinista en la projecció de pel·lícules a l’antic cinema Astòria i també vaig estar al Cercle Mercantil i al Teatre de l’Ateneu. Fins i tot, quan vaig anar a fer la mili a Lleida era jo qui passava les pel·lícules a un petit cinema que teníem. Mentre treballava al cinema no podia anar a les excursions que els caps de setmana feien els meus pares. Els vaig dir que compressin una càmera de filmar, se la van comprar i jo feia el muntatge de les gravacions que portaven i així vaig començar.
Quan va fer el pas a la televisió?
Em vaig comprar tot un equip per gravar en cintes i enregistrava els actes als quals anava o aquells que cregués que eren interessant fins que, al 1988, la gent de Televisió Igualada em va dir si podien emetre una cursa popular que jo havia gravat. Ho feia com a afició i sense l’objectiu de que acabés emetent-se per la televisió, però els vaig dir que sí i va ser el primer reportatge que hi vaig emetre. Des d’aquell moment vam seguir col·laborant, primer de tot als estudis de la Rambla, després al pavelló de Les Comes on van ser traslladats, entre la pista d’hoquei patins i la de bàsquet, i, finalment, al carrer Margarides.
Més endavant va entrar a Anoia TV.
Quan Televisió Igualada va canviar de mans, vaig deixar de fer-hi coses i pensava que, després de tant de temps, podria anar als llocs sense agafar la càmera però no em vaig poder aguantar. Faltava poc per la Festa Major i vaig dir a Anoia TV si volien que els passés el que hi gravaria. Em van dir que endavant i allà vaig seguir gaudint d’aquesta afició durant molts anys fins que hi va haver el canvi a la TDT i el canal va tancar. Aleshores vaig estar un temps gravant per Canal Taronja.
Quin és el sentit d’una televisió local?
És diferent a la resta perquè la gent pot veure les coses que es fan a la seva ciutat o comarca. Per veure el que passa a fora ja hi ha un munt de televisions, però sense una televisió local, no hi ha aquest reflex audiovisual de tot el que es fa. A la gent li agrada veure’s i sortir, per això quan gravava per la televisió sempre feia sortir la gent. D’aquesta manera, s’ho deien els uns als altres i s’ho miraven. Tan de bo, per exemple, tornés a obrir Conca TV perquè ara no hi ha cap canal amb una programació diària que aposti pels continguts locals.
S’ha plantejat mai posar-se davant de la càmera?
No, a mi el que m‘agrada és estar al darrere i filmar. Com a màxim, si he sortit a la tele és quan al mercat d’antiguitats d’Igualada he hagut de gravar algun mirall dels que estan a la venda i se m’hi ha vist reflectit. La càmera sempre la porto a sobre i encara que el que gravo ara ja no surt a la televisió, no deixo de fer-ho. Fins i tot me l’emporto de vacances! Tinc 8 càmeres i també la taula de realització d’imatges, d’àudio, la tituladora i micròfons. Aquests dies, per exemple, ho tinc tot instal·lat a Santa Maria per enregistrar els concerts del Festival Internacional d’Orgue, juntament amb el Josep Aguilera que fa molts anys que m’acompanya en moltes gravacions. Amb ell, fins i tot, hem fet directes fora dels estudis; ens les havíem d’empescar per enllaçar amb les antenes de La Tossa des d’on fos, com vam fer una vegada per exemple des de Castellolí, per poder fer arribar el senyal a totes les cases de la comarca.
Què mira, vostè, a la televisió?
Els meus canals predilectes són Discovery Max on emeten molts reportatges i Paramound, on fan molt bones pel·lícules.
(Entrevista publicada a la secció “Entre 8km2″ del Diari d’Igualada el 15/03/13)