Modista i dissenyadora al Didal. Parla amb gran passió de la seva feina que, alhora, és la seva vocació. Porta la cinta mètrica penjant del coll, sempre a punt, per atendre els clients.

> Són dels únics a Igualada que fan vestits a mida i retocs a qualsevol peça

L’ofici de modista està de moda?

A Igualada hi havia moltíssimes modistes que ho feien a casa seva, però ara és un ofici que s’està perdent i quedem els que ens hi dediquem a nivell professional. A la ciutat existeix molt talent perquè hem tingut una potent indústria tèxtil i caldria reorientar-lo amb formació complementària cap a l’ofici de modista ara que la majoria de fàbriques han tancat i tanta gent s’ha quedat sense feina. I els joves que els agrada aquest món prioritzen ser dissenyadors. Jo sempre els dic que els dissenyadors que triomfen són molt pocs i, en canvi, el carrer demana modistes, gent que cusi.

Teniu molta demanda?

Sí, cada dia més i a l’època de casaments i comunions fins i tot hem de penjar el cartell de complet. Som un equip de 3 persones fixes i fem des d’una vora o qualsevol retoc fins a un vestit jaqueta o de núvia a mida. Fem de tot.

La gent no cus a casa?

Darrere meu hi ha un buit de generacions que no saben cosir, fins i tot hi ha gent que ve perquè li cosim un botó! A l’escola ja no es fan classes de labors i això es nota. Tothom hauria de saber-se defensar amb una agulla. La crisi també ha provocat que tinguem més demanda perquè molta gent recupera peces d’altres temporades que tenia a l’armari i, si s’han engreixat o aprimat, ens demana que hi fem retocs perquè les puguin tornar a aprofitar.

Quines eines feu servir?

La cinta mètrica que sempre portem penjant al coll, els guixos per marcar la roba, tisores, un coixinet a la munyeca amb tot tipus d’agulles, el didal, les màquines de cosir, la planxa, i els fils, que els considero una eina més; sense fils no podem cosir.

Com es fa un vestit a mida?

Necessitem prendre unes 15 mides de la persona: coll, pit, cintura, melucs, llargada de braç,… I fem el patró. Com més mides millor, més exacte. Dibuixem la figura sobre el teixit, tallem, cosim i el client se l’emprova per si cal fer-hi algun retoc. En el cas dels vestits molt delicats com els de núvia, primer tallem el patró sobre un teixit de cotó que es diu glaceta i creem una maqueta sobre la qual fem els retocs. Quan tot és correcte, sobre el teixit bo cosim el vestit final.

Quines diferències hi ha entre un vestit fet a mida i un d’una cadena comercial?

A les grans cadenes tallen les peces en funció d’uns patronatges ja predeterminats i en fabriquen milers d’iguals. Això fa que molta gent no se senti còmode i demani que hi fem retocs perquè les persones no som totes iguals i no a tots ens va bé el mateix patró. Hem arribat a retocar una americana només per reduïr-la mig centímetre! D’altra banda, les grans cadenes usen un repunt de tipus llarg que no és tan resistent com el que fem nosaltres, que és curt.

Què t’atrau de ser modista?

És una feina molt gratificant i emocionant perquè creem una peça a partir del no res, a partir d’un retall de roba. Molts clients diuen: sembla que feu màgia, i és veritat. És una feina molt creativa i m’agrada molt la proximitat que tenim amb la gent perquè fem peces que són úniques, ja que les fem al seu gust, i això en una fàbrica no passa.

(Entrevista publicada a la secció “Entre 8km2″ del Diari d’Igualada el 23/12/11)