Venedora de l’ONCE. Tot i treballar 8 hores al dia en un quiosc d’1 metre quadrat a la plaça de Francesc Bedós, mai perd el somriure i encomana il·lusió a tothom qui es para a comprar un cupó.
> Sovint ha de fer de psicòloga i es converteix en una bona confident dels problemes que té la gent
Què hem de fer perquè ens toqui la loteria?
Comprar un cupó. Sempre dic el mateix: si no compres, és impossible que et toqui. El més barat val 1,5 euros i el més car 5. I encara que no surti, cal tenir en compte que tots aquests diners van a parar als projectes socials de la Fundació.
Has donat algun premi?
Al gener en vaig donar un de 175.000 euros i al maig un de gairebé 1 milió. La sensació va ser genial, ho vaig viure com s’hi m’hagués tocat a mi perquè és una gran alegria veure com un bon premi va a parar a la gent del barri, persones treballadores que havien comprat un o dos cupons. Va quedar molt repartit. Veure això compensa totes les hores de treball.
És millor jugar sempre amb el mateix número o canviar?
Recomano variar de número, és més divertit, tot i que mai se sap què pot passar. Fa poc, per exemple, va tocar el mateix número en 3 dies de diferència.
És molt supersticiosa la gent que juga a la loteria?
Tothom té les seves manies. Per exemple, potser sembla estrany, però un dels números que més venc és el 13 i aquests dies també l’11 de l’11 de l’11, coincidint amb la data de la setmana que ve.
Quants cupons pots arribar a vendre en un dia?
Normalment uns 100, tot i que això també depèn de si ens trobem a principi o final de mes i, per tant, de si la gent ja té la nòmina ingressada o no. També hem notat la crisi i abans veniem més.
Qui compra loteria és qui va curt de diners?
Hi ha de tot; qui ho fa simplement per jugar i temptar la sort, i aquells que t’expliquen que els han pres el pis, que van justos per pagar l’hipoteca, que s’han quedat a l’atur… Moltes vegades haig de fer una mica de psicòloga i convertir-me en confident.
Com vius aquesta proximitat amb els problemes?
És trist, però sempre els escolto amb un somriure a la boca i els dóno ànims. És fonamental tenir una bona cara cada dia, il·lusionar a tothom qui vingui i desitjar-li molta sort. Tot això m’ha fet créixer com a persona, ho valores tot molt més perquè des del quiosc en veig de tots colors, coses bones i dolentes.
El quiosc fa 1 metre quadrat!
T’hi acostumes. Almenys jo estic tapada i tinc aire condicionat i calefacció, al contrari que molts altres companys de la Fundació que treballen a peu de carrer sense tot això.
Com és que treballes aquí?
Tinc una minusvalia de 3 hèrnies discals. Durant 23 anys vaig estar treballant en una imprempta i al final em va ser impossible fer la feina. Vaig entrar a la borsa de treball de l’ONCE, em van destinar aquí i no ho canviaria per res del món. Jo només sóc treballadora i no afiliada de la Fundació, els afiliats sí que són les persones cegues.
(Entrevista publicada a la secció “Entre 8km2″ del Diari d’Igualada el 04/11/11)