Dins els 8 quilòmetres quadrats d’Igualada hi ha molts carrers, places i avingudes amb noms diferents. Alguns vénen de molt lluny i no se’n sap l’origen, però d’altres han estat triats amb un criteri concret des de l’Ajuntament. Flors, verges, pobles de l’Anoia o països de la Unió Europea són alguns exemples de motius que han servit per anomenar els vials dels barris de la ciutat i agrupar-los per blocs temàtics.
Autor: Jordi Cuadras / Reportatge publicat al Diari d’Igualada el 26/10/2012
Igualada té més de 200 carrers. Les plaques blanques amb una franja marró a la part superior i lletres negres són les que indiquen com es diuen. N’hi ha per triar i remenar: els dedicats a personatges catalans (Antoni Gaudí, Jacint Verdaguer, Pau Casals), els que tenen noms de sants (Sant Jordi, Santa Anna, Sant Magí), els que s’han batejat amb el nom d’altres ciutats (Lleida, Barcelona, Vic) i comarques catalanes (Osona, Conca de Barberà, Empordà), els que tenen noms varis (Retir, Caritat, Argent) i els que reconeixen igualadins il·lustres (Doctor Pujadas, Doctor Botet, Manel Gomis). També hi ha aquells que han rebut el nom popular que tothom els donava, com és el cas de la plaça del Rei (la gent s’hi referia així per l’estàtua del déu Neptú que hi ha), el carrer de l’Estadi, el del Molí Nou o la plaça de la Bomba, en referència a una bomba d’aigua que hi havia antigament. D’altra banda, també destaquen aquells que tothom coneix amb un nom que no és l’oficial, com la plaça de les Tortugues, per referir-se a la plaça de Pompeu Fabra, o el parc de la muntanyeta, en el cas del parc del Trànsit.
Tots es troben repartits arreu de la ciutat, però hi ha set zones on els carrers i places estan agrupats per temes. Això s’ha passat, sobretot, quan l’Ajuntament ha hagut de planificar de nou tot un barri o el desenvolupament d’una zona residencial.
És el cas del barri de les Flors, construït a final dels anys 60. Com que encara hi havia el règim franquista, es va decidir no posar-hi noms de persones per no aixecar polèmica i els carrers van fer honor al nom del barri. Hi ha des del carrer dels Clavells fins al carrer dels Gessamins, tot passant pel de les Margarides o el de les Tulipes. Un altre dels barris que es van desenvolupar encara en temps de la dictadura, durant els anys 70, va ser el de Set Camins i també es va optar per batejar els carrers amb uns noms que no ferissin cap sensibilitat. Un dels vials principals del barri, el carrer de la Comarca, ja indica quin és el tema que es va escollir: tots els vials tenen el nom d’algun dels 33 pobles de l’Anoia com el carrer de Copons, el d’Argençola o el de Masquefa. Tot plegat havia de servir, també, per refermar la capitalitat d’Igualada.
Un cop entrats a la democràcia, la persona que ha estat més anys regidor, des del 1979 fins al 2011, i que va ser el responsable d’Urbanisme els períodes 1992-1995 i 1999-2011, Antoni Pàmies, recorda que el primer que es va fer va ser «canviar tots els noms dels carrers que tenien el títol de generals i persones del règim franquista». A partir d’aquell moment i durant els últims 30 anys s’han seguit urbanitzant noves zones de la ciutat, com el polígon industrial, on es van posar noms dels països de la Unió Europea. Quant a les Comes III, que reconeix els presidents i institucions de Catalunya, Pàmies explica que va ser «una reafirmació nacional de la ciutat». Les Comes I i II homenatgen alguns igualadins il·lustres i també el Pla de la Massa. Per batejar els nous carrers d’aquesta urbanització es van escollir noms d’igualadins que havien destacat en el seu camp i que no havien estat reconeguts. És el cas, per exemple, de la poetessa i lluitadora pels drets de la dona a principi del segle XX, Maria Trulls. El barri del Rec és un altra mostra de l’agrupament temàtic d’alguns carrers d’Igualada i els que es van fer de nou, sobretot als anys 80, es van batejar el nom d’eines i altres elements característics de l’ofici dels blanquers.
Menció a banda mereix el barri de Fàtima i el del Sant Crist. En aquests dos barris, mossèn Josep Còdol, que hi va fer una gran tasca social, va promoure que es bategessin amb els noms de verges i bisbes. D’aquesta manera, a Fàtima hi ha el carrer de la Verge de Montserrat, de Covadonga o de la Verge de Núria, i al barri del Sant Crist s’hi troba el carrer del bisbe Castelltort o Robuster.
D’altra banda, Igualada també ret un homenatge a les ciutats amb les quals està agermanada i, al voltant de l’Hospital, hi ha el carrer de Lecco (Itàlia) i de Guimaraes (Portugal). Al moment de batejar els vials del Pla de la Massa també es va decidir dedicar un carrer a les localitats amb les quals Igualada té protocols d’amistat, com són Nueva Esperanza (El Salvador), Travnik (Bòsnia) i Mahbes (Marroc).
D’entre tots els noms de carrers, n’hi ha de curiosos, com el carrer de Trobadiners, al lateral nord del parc de l’Estació Vella. Una història explica que tot fent unes obres en una casa que hi havia, es va trobar una àmfora plena de monedes i d’aquí ve el nom. Igualment curiós és que, potser per espantar els mals auguris, es decidís batejar alguns carrers de la ciutat amb noms com Amor o Vida. També destaca el fet que un dels carrers del costat del Cementiri Vell es digui del Repòs.
Quan cal batejar nous carrers, l’Ajuntament convoca una comissió amb diferents persones de la ciutat representatives en diversos àmbits, que fan propostes i la tria final. L’últim cop que es va convocar va ser al 1998 i 1999 per decidir els vials del Pla de la Massa.
Les places de Catalunya i Espanya són poc conegudes
Com la majoria de ciutats, Igualadaté una plaça amb el nom d’Espanyai una altra amb el de Catalunya. Tot i això, la majoria d’igualadins i igualadines no les coneixen com a tals. En el cas de la plaça d’Espanya, ubicada a l’últim tram de carrer de Sebastià Artés, és coneguda per tothom com la plaça dels porcs, ja que antigament s’hi feia un mercat d’animals. Pel que fa a la plaça de Catalunya, no té cap sobrenom, però en general passa molt desaparcebuda. Es troba situada al final del carrer de Santa Caterina, a l’entrada del Parc de l’Estació Vella, en un espai al qual hi ha qui s’hi refereixen com l’inici del passeig o l’entrada al parc, però no com a plaça de Catalunya.
Els noms de generals franquistes van desaparèixer
El primer Ajuntament democràtic d’Igualada de després de la dictadura, a l’any 1979, va canviar el nom d’una vintena de carrers que el règim franquista havia dedicat a falangistes i generals del règim. És el cas de la «plaza del Generalísimo Franco», que va ser rebatejada amb el nom de plaça de l’Ajuntament, tot i que hi va haver el debat de si havia de recuperar el nom de plaça de Blat o dir-se plaça Major. També es va canviar el nom del «paseo del General Mola», que va passar a dir-se passeig de les Cabres, tot i que al principi als veïns no els agradava, i també va rebatejar-se l’actual carrer de l’Aurora, que durant la dictadura s’havia dit «calle de la Primera Centúria de la Falange Catalana».
El polígon industrial ret homenatge als països de la Unió Europea
Al moment de planificar el que seria el nou polígon industriald’Igualada, batejat amb el nom de les Comes, l’Ajuntament d’Igualada va decidir de manera unànime dedicar els nous carrers que s’hi formarien als països de la Unió Europea, una unió que en aquells moments era més petita que l’actual dels 27. Això era a l’any 1985 i Antoni Pàmies recorda que «era un moment en el qual, després de l’entrada a la democràcia, Europa representava el futur i per conrear aquest europeisme es va creure adient retre un homenatge als països més destacats de la Unió». Per això, el polígon té l’avinguda d’Europa i carrers com el de la Gran Bretanya, Alemanya, França o Itàlia, les banderes d’alguns dels quals estan dibuixades a les rotondes que els creuen. D’altra banda, també inclou un carrer dedicat als Països Catalans, tot i no ser cap estat.
La zona residencial de les Comes té els seus propis criteris
Gairebé en paral·lel a la planificació del polígon, va néixer la urbanització residencial de les Comes. Per a les dues primeres fases d’aquesta zona es va escollir reconèixer igualadins de renom, com són el capità Muntané, la músic Paquita Madriguera i el doctor Pere Gabarró. La part més nova de la urbanització, situada a l’oest i que es va desenvolupar a mitjan dels anys 90, es va destinar a homenatjar els presidents i institucions de Catalunya, ja que el nombre de carrers coincidia amb les personalitats que es volia reconèixer. L’avinguda de la Generalitat o el carrer del Parlament i dels presidents Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla, Josep Tarradellas i Pau Claris en són l’exemple.
Els carrers nous del Rec han rebut nom d’eines dels blanquers
La tradició de la indústria d’adobar la pell a Igualada no només queda en evidència amb el patró de la ciutat, sant Bartomeu, que també ho és dels blanquers, sinó que també en alguns carrers que hi ha al barri del Rec, on es troba instal·lada aquesta indústria. Els carrers que s’han obert de nou al barri van ser batejats amb els noms d’eines que utilitzaven els blanquers, com és el cas de la boixeta o el merlet. També hi ha un vial dedicat a la llagasta, que tal com explica una de les persones que ha recollit la història del gremi, Magí Puig, «era el bocí de carn que sobrava de les pells després de curtir-les». Al Rec també hi ha la plaça dels Blanquers, a sota del carrer de la Concepció.
A les escoles i instituts s’hi han posat noms d’igualadins reconeguts
No només els carrers estan agrupats per temes. També és el cas de les cinc escoles públiques de la ciutat, que estan batejades amb els noms d’igualadins: Emili Vallès(filòleg), Dolors Martí (pedagoga), Gabriel Castellà (historiador), Ramon Castelltort (poeta i dramaturg) i els germans Garcia-Fossas (mecenes que van promoure diversos edificis educatius. Dos dels tres institurts públics també reben noms d’igualadins destacats: Pere Vives Vich (enginyer i militar, precursor de l’aviació militar a Espanya) i Joan Mercader (historiador). Pel que fa a les escoles municipals d’ensenyaments artístics, la d’art homenatja a Gaspar Camps(dibuixant, il·lustrador i pintor) i la de música a Joan Just i Bertran (mestre i compositor).
(Reportatge publicat al Diari d’Igualada el 26/10/2012)