(Article publicat a Anoiadiari.cat el 08/01/13)

La plataforma Igualada x Igualada va recollir, el passat 22 de desembre, 8 tones d’aliments pel Banc de Queviures de la ciutat. Una xifra que queda infinitament lluny de les 30 que s’esperaven per poder abastir el Banc per tot un any i de la vintena de l’any passat. Han transcorregut dues setmanes i no sabem com s’aconseguiran les 22 tones que falten. Davant d’això em pregunto: les administracions tenen un Pla B o la caritat és el Pla A que hi ha per construir l’Estat del benestar?

En una societat de l’anomenat “primer món” no puc entendre com es deixa en mans de la caritat una cosa tan bàsica com és el menjar i la lluita contra la pobresa, quan hauria de ser la prioritat número 1 dels pressupostos de les nostres institucions. Aquest no és el camí: l’engranatge de l’Estat del benestar marca que el seu finançament es fa a través dels impostos de tots els ciutadans. Per tant, el que cal és tenir una bona i justa política impositiva, sempre en funció de la renda i no amb impostos generalistes, per aconseguir una redistribució correcta de la riquesa. Per quan hi haurà, doncs, una revisió seriosa d’aquesta política que, d’altra banda, sempre s’hauria de poder anar modificant en funció de la necessitat i situació del moment?

Pagar impostos és l’acte més solidari que podem fer: destinar una part del que guanyem al bé comú i evitar, així, l’exclusió a través de polítiques socials, a més de permetre que hi hagi un seguit de serveis públics al nostre abast (educació, sanitat, seguretat, justícia, transport o comunicacions). És fred dir-ho, però molta gent està disposada a portar un pot de cigrons pel Banc de Queviures a les vigílies de Nadal però després negar-se a qualsevol augment impositiu o a preguntar-se perquè ens trobem en aquesta situació on cada mes, per exemple, 1.000 igualadins i igualadines mengen gràcies al Banc.

Les dades diuen que cada vegada els rics són més rics i els pobres més pobres, sumat a un afebliment accentuat de la classe mitjana. Deixarem que la nostra societat sigui cada vegada més desigual i acceptarem la caritat com una part més del sistema o començarem a demanar que, des de la política, es resolgui? Si no hi ha un canvi, els més febles depenen de que el senyor Zara de torn es desperti un bon dia i doni, per exemple, 20 milions d’euros a Càritas, com va fer fa uns mesos. Qui més té, més ha d’aportar, però no a través d’actes de bona voluntat com aquests, sinó a través dels impostos perquè l’Estat pugui cobrir les necessitats d’una manera ordenada i sense estar pendent de l’almoina.

La caritat no fa més que tapar forats a curt termini, netejar certes consciències i donar més temps als dirigents polítics perquè reaccionin. L’entenc com a necessària per ajudar, a través de les diferents ONG, a països on els seus governs no aposten per un Estat del benestar que els pugui garantir una igualtat d’oportunitats, però no en una societat com la nostra on, de mica en mica, s’està desmuntant tot el que s’havia aconseguit.

La recollida d’aliments d’Igualada x Igualada, aquest any, tenia un punt reivindicatiu, que celebro, a la plaça Pius XII on s’informava de les conseqüències de les retallades i de quines dades ens deixa la crisi econòmica. Una gran pancarta que deia “No volem caritat, volem justícia social”, resumeix de manera clara i diàfana tot el que he dit.

Ah, i per acabar-ho d’adobar, el mateix dia que se celebrava la recollida d’aliments, a Igualada li tocava una part de la Grossa de Nadal. N’hi havia que feien salts d’alegria i assegurant que, tot plegat, feia del 22 de desembre un gran dia per a la ciutat. A mi, què voleu que us digui; que les úniques esperances de futur que ens quedin siguin la caritat i la loteria no em fa gaire gràcia, més aviat em provoca tristesa.