En qüestió d’una setmana he llegit referències, en dos espais diferents, a l’anomenat “centralisme igualadí”. La lingüista masquefina Carme Junyent en parla al seu nou llibre Escoles a la frontera i Evarist Sensada n’escrivia un article a L’Enllaç, dijous passat. Aquestes referències m’han fet pensar en dos trets que potser són característics dels igualadins o que veig que des des fora se’ns atribueixen: creure’s capital de comarca en una comarca invertebrada i creure’s capital mundial en un munt de coses sota un eslògan que podríem resumir com a “Som els millors”.
Parlem del primer. Quan conec algú d’un altre municipi de l’Anoia, tinc el costum de preguntar-li com veu Igualada des del seu poble per saber què representem per a la gent de la resta de la comarca. Normalment la resposta és una indiferència que ve a demostrar que, en realitat, no podem acabar de ser la capital de l’Anoia perquè no ens reconeixen com a tal. Crec que aquesta realitat no és culpa dels igualadins, sinó que ve d’arrel, del fet que l’Anoia sigui una comarca que va néixer artificialment com a resultat d’unir tres territoris que funcionen com a tres realitats diferents: l’Alta Anoia (o Alta Segarra), la Conca d’Òdena i l’Anoia Sud. Un nord rural, un centre de serveis i industrial i un sud residencial-dormitori i industrial. L’únic que uneix les tres parts és un riu.
Davant d’aquest panorama, Igualada hauria de ser la capital de comarca que acceptés aquesta realitat i propiciés una solució: dividir la comarca en tres territoris que puguin volar per si sols i coordinar-se entre ells perquè, amb les potencialitats de cada un, tots els anoiencs hi surtin guanyant. Igualada ha de ser la capital que ajudi a fer això. A partir d’aquí, la ciutat ha de concentrar-se a treballar fortament els lligams amb la seva corona natural de la Conca d’Òdena amb Vilanova, Montbui i Òdena com a aliats per crear una gran connurbació al bell mig de Catalunya a l’encreuament entre els eixos viaris gratuïts nord-sud i es-oest. Hem d’anar a la una per reclamar les infraestructures que ens manquen i hem de mirar cap a Barcelona per esdevenir una porta d’entrada a l’àrea metropolitana i beneficiar-nos de tot el que suposa estar a 40 minuts d’una gran ciutat mundial.
Parlem del segon tret característic: l’autoestima dels igualadins. S’ha de reconèixer que els darrers 5 anys, i en part és mèrit del govern, hi ha hagut un creixement de l’autoestima que feia falta, que és bo i que ha fet sorgir iniciatives originals tot seguint aquell esglògan del pregó de la Festa Major del 2011 que deia que “Tot el que som capaços d’imaginar, som capaços d’aconseguir-ho”. Allò va ser una espectacular espurna d’entusiasme que ha donat resultats positius, però crec que ara hem entrat en una nova fase. Retroalimentar-nos amb els missatges que, cinc anys després, continua llançant el govern de la ciutat, ens fa viure en un núvol que al final pot ser perjudicial.
L’autoestima l’hem de tenir en la justa mesura perquè entre l’autoestima i l’autocomplaença hi ha una línia molt fina que és massa fàcil de creuar. Sense tirar-nos pedres a la teulada, hem de ser inconformistes, viatjar per veure altres realitats, sortir dels 8 quilòmetres quadrats per agafar idees i tenir un mapamundi sempre penjat a la paret per saber a quina escala juguem: som els millors d’Europa en el curtit de la pell, els millors d’Europa en simulació en la salut, tindrem un model comercial de “Champions”, la festa de Reis ha de ser Patrimoni de la UNESCO,… i encara tinc gravat el discurs de l’Alcalde de la ciutat a l’entrega dels Premis Neptú d’aquest any on va dir que “Igualada és de les poques ciutats del món que pot dir que té gent que practica esport dels dels 3 anys fins als 87”. Evidentment, hi ha vegades que ens passem de frenada i crec que, en el fons, això ens fa més dèbils.
Al mateix moment que escric això, també dic i reconec que sóc un complet igualadí de soca-rel, m’estimo la ciutat i crec en el seu potencial. Així ho vaig deixar escrit en un article titulat “Autoestima col·lectiva”. Però també veig que amb determinats cofoïsmes no anem enlloc. Estan molt bé per alimentar l’esperit però quan ens posem a planejar aquesta ciutat i a buscar què millorar, ho hem de fer, sempre, des d’un punt de vista crític. Si anem fent créixer aquesta bèstia, al final direm: què més hem de fer, si ja som els millors en tot! I amb aquesta actitud deixarem passar trens que potser hauríem d’agafar.
I pel que fa a la comarca i aquest “centralisme” que se’ns atribueix, entomem el lideratge per endreçar l’Anoia i tractar les tres realitats que hi conviuen. Siguem la capital facilitadora d’aquest canvi de paradigma.
(Article publicat a Anoiadiari.cat el 25/4/16)