(Article publicat a Anoiadiari.cat el 25/11/14)
D’aquí sis mesos justos, el 25 de maig del 2015, Igualada s’haurà despertat sabent qui ha guanyat les eleccions municipals previstes del diumenge 24 i començaran tots els tràmits per fer la composició del nou consistori, formar govern i encarar el mandat 2015-2019 on, de ben segur, la recuperació econòmica i la lluita contra la desigualtat social tornarà a estar en boca de tots els nous regidors i caldrà que siguin prioritaris.
Només falta mig any per viure dues setmanes intenses de debat i d’exposicions de propostes per la Igualada dels propers quatre anys i fer balanç del què s’ha fet bé i del que s’ha fet malament. 15 dies de campanya electoral on els veïns seran altre cop insistentment interpel·lats i seduïts per uns i altres amb mítings, passejades, porta a porta o bustiades. Mig any perquè tota aquesta remor apassionant aterri, de nou, a la nostra ciutat. I avui, que és quan falta exactament mig any, quina és la situació i quines perspectives hi ha?
De moment, un fet palpable: només una persona ha dit que vol optar a l’alcaldia d’Igualada i aquesta és el mateix alcalde Marc Castells. I amb el seu ímpetu característic, ja ha deixat la feina resolta i a l’estiu va quedar escollit pel seu partit com a candidat a revalidar el lloc. El cert és que després d’un primer any d’obsessius retrets al govern anterior, de confusió en algunes accions i de diverses sortides de to, el govern de la ciutat ha agafat un rumb. Evidentment, se’n pot discrepar o no, però com a igualadí celebro que estigui marcat. Un rumb que, amb un càlcul acurat dels tempos, aquest curs electoral anirà donant els seus fruits i s’empalmaran unes inauguracions amb unes altres, tot i que en el llistat de projectes fets encara hi falten les promeses inversions.
Davant d’aquesta situació amb un alcalde-candidat que fa dies que navega, en solitari, a alta mar, la resta de formacions polítiques encara es troben sense haver escollit un capità per la travessa. Això, però, no és el més preocupant; el més preocupant és que costa d’endevinar si tenen una carta de navegació clara o no. No hi ha un discurs alternatiu de les forces que haurien de liderar-lo i que tenen el número de regidors suficients com per fer-ho. Fins i tot, de vegades sembla que forces amb un sol regidor són capaces de fer més soroll que aquelles que en tenen uns quants més. Una oposició armada seria un sa contrapès i una fórmula encertada a partir de la qual poder construir ciutat, tot complementant el paper del govern.
Què passarà d’aquí sis mesos? És molt difícil de preveure i suposo que l’avançament, o no, dels comicis autonòmics hi influirà. És evident que caldria passar la pantalla del debat nacional abans d’arribar a les eleccions locals i concentrar totes les forces a debatre propostes municipals. Tot i aquesta imprevisibilitat, com que diuen que la història es repeteix, podríem anar a parar al que va passar a les eleccions de l’any 2003 a Igualada, quan després del primer mandat 1999-2003 del canvi de la dreta a l’esquerra a la ciutat i amb una oposició estabornida i una ERC dins del govern, l’alcalde Jordi Aymamí va repetir resultats amb una còmode victòria. Els republicans van voler quedar-se a l’oposició i es va afrontar el segon mandat en minoria i amb acords puntuals. M’ensumo una distribució de cartes similar i una distància notable entre la força guanyadora i la resta, tot i que hi ha la incògnita de saber què faran forces que han nascut darrerament però que encara no han aclarit si concorreran les eleccions. Per tant, podria haver-hi una certa continuïtat que obligaria a traslladar fins el 2019 la veritable confrontació de models de ciutat que faria que tothom trobés el seu representant en el debat polític.
En el moment difícil que vivim i en el qual qualsevol decisió que es prengui ara pot marcar el futur d’Igualada per les properes generacions, cal que en el proper mig any hi hagi un fort debat de cap on volem anar i que tots els nostres representants polítics tinguin l’antena posada a l’àgora ciutadana. Aquest ha de ser el seu paper: escoltar, mullar-se i actuar. I això val pels que governen i pels que no governen. Són moments crucials on només aquells que sentin l’ambició, el deure i la disponibilitat per construir la Igualada dels propers quatre anys, haurien de sortir a la cursa. I els que no tinguin un discurs de ciutat ben trabat, doncs, potser hi faran més nosa que servei.