(Article publicat a Anoiadiari.cat el 18/03/14)

És temps de preinscripcions i jornades de portes obertes a totes les escoles del país i, per tant, també a les d’Igualada. Un moment en el qual tots els centres tornen a batallar per poder convèncer a pares i mares dels seus models educatius i poder omplir, així, cada una de les classes. Aprofitant que totes obren les seves portes, m’agradaria obrir les portes, també, a un tema que existeix, que no s’explica, però que molts alumnes i famílies pateixen en silenci a la nostra ciutat: la discriminació per raons econòmiques. Vagi per davant que estic segur que hi ha qui des dels centres fa mans i mànigues per mirar de donar-li la volta, però la realitat és la que és i n’hauríem de prendre una seriosa consciència.

La situació de crisi, atur i pobresa que afecta a tantes famílies d’Igualada està fent que molts nens i nenes no puguin seguir el programa escolar igual que els seus companys de classe, com passa també arreu de Catalunya. I això suposa un foment de la desigualtat de conseqüències no desitjables per quan aquests nens i nenes siguin grans. Estem parlant d’infants que no poden tenir els llibres escolars com tenen els seus companys, o el material, o anar a les excursions, o participar de les colònies, o apuntar-se a les extraescolars, o poder-se quedar a la sisena hora en el cas de les concertades. Això provoca que hi hagi escolars de primera i escolars de segona; igualadins que creixen estigmatitzats davant la resta de companys de classe i que, en molts casos, s’han de sentir a dir “pobre” quan algú se’n vol mofar.

Només de pensar un sol instant en com se sent aquell nen o nena que el dia d’una excursió es queda a l’escola o que per la situació de la seva família se sent, sense que ell pugui fer res per a canviar-ho, pobre, se’m regira tot. L’escola hauria de ser l’espai d’oxigen on tots aquests alumnes que viuen penúries a casa seva, trobéssin un lloc on desconnectar, créixer i aprendre sense el constant turment de la realitat domèstica. L’escola hauria de ser aquest lloc d’igualtat en la diversitat que evités a qualsevol nen patir més del que ja pateix. Prou llàstima té de que quan arribi a casa potser no hi hagi llum o no es pugui dutxar, hagi de menjar cada dia el mateix menú, vegi els seus pares desesperats o hagi de renunciar a anar a fer sortides de cap de setmana fora d’Igualada amb la família, com perquè a l’escola continuï sentint-se exclòs.

No sé com s’ha de resoldre ni tampoc si hi ha cap culpable concret, però diuen que el primer pas per trobar una solució és denunciar-ho i parlar-ne, que sigui de coneixement públic i que no quedi amagat. Em fa vergonya viure en una ciutat on hi ha nens de primera i nens de segona. Entre tots hauríem d’agafar consciència d’aquest problema i buscar una solució de manera conjunta: comunitat educativa i administració. Cada escola és un cas, però és un problema que es viu a la gran majoria de centres, així que no podem permetre que això segueixi passant a Igualada perquè estem fent un flac favor al futur de la nostra societat.

Si no hi posem remei, d’aquí uns anys tindrem un gran percentatge de ciutadans que arrossegaran sentiments de ràbia contra un sistema que de petits els va marginar i els va dir amb tota la cruesa del món que eren inferiors. I també tindrem igualadins que hauran estat educats en una superioritat respecte els seus companys que tampoc és gens bona. Això és el que volem que sigui la Igualada d’avui i del demà? Posem-nos-hi a treballar per evitar mals majors i deixem de mirar cap a una altra banda i de ser còmplices d’aquesta involució. Vull pensar que encara hi som a temps.