(Entrevista publicada a la secció “Jo pregunto″ del Diari d’Igualada el 02/02/07)

Actriu i contista. A tots ens han explicat contes de petits: La Caputxeta Vermella, El Patufet, La Ventafocs… Però potser no tenim en compte que quan som grans és igual de positiu que ens n’expliquin. L’igualadina Teresa Puig és una especialista en comunicar històries tant a grans com a petits. Ella és actriu, va estudiar a l’Institut del Teatre, i va ser cofundadora de La Fura dels Baus. Durant aquest mes de febrer tindrem l’ocasió de quedar-nos embaladits amb les seves històries dins les activitats programades per l’AUGA i pel Teatre de l’Aurora. Un conte ens pot alegrar o entristir, pot ser real o fictici, ens pot fer canviar actituds o refermar les que tenim… Però penso que sempre és agradable escoltar-ne. Us convido a aturar-vos un moment i a descobrir que un conte va molt més enllà de ser un fet quotidià que molts nens viuen abans d’anar a dormir.

Comencem per allò de “hi havia una vegada…”?

A mi m’agrada més dir “eus aquí”. Sigui la frase que sigui, això es diu perquè és una manera de connectar directament amb el públic; és com obrir una porta. Qui ho escolta ja pensa: “ara m’explicaràn un conte”.

Quins contes explica?

M’atrauen molt les novel·les històriques, les llegendes i tot el que té a veure amb la mitologia. També m’agrada tot allò que parla de la perversió i qualitats humanes. Moltes vegades veig que la història d’una llegenda de fa molts segles podria repetir-se perquè les persones seguim essent igual de febles i grandioses.

Perquè decideix ser contista?

Tinc la impressió que sempre he explicat contes. Una vegada a l’institut havia de fer un exàmen de física. Jo no sabia res però vaig veure que tothom escrivia. Aleshores vaig escriure un conte i li vaig entregar al professor amb l’esperança d’aprovar. I pel que fa a explicar-los, no ho sé; sempre he tingut facilitat per posar-me davant de la gent i explicar coses.

Explicar un conte és molt diferent que fer un espectacle?

La diferència és de forma però no de fons, ja que ambudes coses sempre tracten d’explicar una història davant els altres. L’important és arribar a l’ànima de l’espectador, commoure’l i arrossegar-lo.

Com explica els contes?

M’agrada afegir-hi comentaris. Encara que estigui explicant una llegenda del segle XII sempre aprofito i faig comentaris de la política, del preu dels tomàtquets o del que sigui.

I a dalt l’escenari hi actua sola?

M’acompanyo d’un clarinet i també m’agrada treballar amb algun músic. A més, avegades utilitzo altres elements. Per exemple, una vegada que vaig estar a l’Alguer vaig fer servir màscares perquè la gent d’allà, com que té un altre accent de català, pogués entrendre’m millor.

Hi ha molta demanda de contistes?

Quan jo vaig començar ara fa uns 30 anys hi havia molta demanada i poca gent que ho feia. En aquell moment, només publicitant-te una mica, et sortia molta feina. Amb el temps s’ha anat posant de moda i ara hi ha molta gent que ho fa i la demanda ha quedat més dispersa.

Quins són els principis bàsics per explicar qualsevol conte?

Això és molt dificil de dir-ho! Jo vinc del món del teatre. Entre altres coses he fet cursos de tècnica, d’expressió corporal i de dansa. Penso que aquests són recursos que m’han ajudat a arribar al públic. Fa un temps vaig anar a Guadalajara en una Marató de contes i vaig fer un actuació on em tirava per terra, ballava, cantava, i tocava el clarinet. Després va sortir un argentí que va explicar un conte sense moure’s d’una cadira. Tots dos, a la nostra manera, vam comunicar. Els recursos que es facin servir depenen de la persona. L’important és arribar al públic.

Com reben els contes grans i petits?

Jo crec que tothom necessita que algú li expliqui una història, ja sigui fantàstica, imaginativa, divertida, trista… D’alguna manera, a través d’un conte, el públic té el gust de que algú entri a la seva ànima. Per mi, quan algú és capaç d’obrir-se i es disposa a que li expliquin una història, recupera la seva infància.

Hi ha diferències entre els contes dirigits a un públic infantil i els dels adults?

Per mi no n’hi ha. Els contes van directament a l’ànima. És com la música, no la pots entendre mentalment: o t’agrada o no t’agrada. Els contes jo penso que són com xarops per l’ànima i que et porten directament a un món en el qual no hi ha edats. Senzillament, quan treballes per nens has de tornar a l’infantesa i explicar-ho tot amb ment de nen. Això sí, ells t’ajuden perquè els costa molt poc entrar dins el món de l’imaginari i sempre responen amb molta sinceritat. Amb el públic infantil hi connecto moltíssim. Possiblement, com tots els artistes, tinc síndrome de Peter Pan. Pel que fa als adults, quan s’obren són com nens. El secret és adaptar el llenguatge en funció del públic al qual t’has de dirigir.

Tinc la sensació de que valora molt l’expressió, oi?

Sí, penso que és molt important el treball d’expressió perquè permet conèixe’s a un mateix i arribar al creixement personal. Una de les màximes és: “Sóc el que m’expresso. Si no sóc com m’expresso no sóc conscient de com sóc.”