El verd de la Conca

Quan caminem per la ciutat sempre és bo fer-ho situant la vista uns metres enllà per descobrir noves coses i fixar-nos en allò que, potser per quotidià, ens passa per alt. I si fem una d’aquestes mirades, podrem veure la riquesa que tenim pel fet de viure en una conca, la Conca d’Òdena. Quina és aquesta riquesa? Doncs que sempre tenim verd a l’horitzó. El nostre teló de fons és, sempre, un paisatge. Tot recorrent l’avinguda de Barcelona des de l’avinguda Balmes, tot baixant les escales mecàniques del carrer de Sant Magí, tot anant al Rec des de qualsevol dels carrers que hi porten o tot voltant per les Comes, Set Camins, Poble Sec o altres barris de la ciutat, sempre trobarem verd al fons.

Que Igualada sigui una ciutat amb un terreny que forma diverses terrasses ho afavoreix, ja que ens regala petits miradors en molts punts de la trama urbana. Miradors des dels quals veiem que estem rodejats per la Tossa, el Pi, el Puig Aguilera, els Tres Moions, Miramar, les Guixeres o la serra de Rubió. I una mica més al fons, la imponent Montserrat. Això pot provocar dues sensacions: la d’ofec, pel fet de sentir-se envoltat, o la de llibertat. Com que cap d’aquestes “muntanyes” va massa més enllà dels 600 metres d’alçada, aquest verd que ens envolta és llibertat. Cada dia podem recordar que, tot i ser dins d’una ciutat, tenim la naturalesa molt a prop. I això és llibertat. Aixecant la vista podem desconnectar, ni que sigui tres segons, d’allò que ens envolta. I això asserena l’esperit. Quan vaig a una ciutat  al final dels  carrers de la aqual no  es veu res, sóc conscient de la sort que tenim. Feu l’exercici.

Aquest verd que tenim al nostre voltant se suma al fet que aquest color també el trobem instal·lat dins la ciutat on gairebé hi ha un arbre per habitant (Igualada té 35.000 arbres), amb un espai verd a una distància d’entre 150 i 50 metres de casa de cada igualadí i amb 23 metres quadrats d’espai verd o lliure per habitant. Són dades que l’Ajuntament va fer públiques fa dos anys i vénen a mostrar que l’aposta que des de fa anys hi ha pel verd dins la ciutat és fonamental per fer-nos el dia a dia més agradable. A tot això hi podem afegir els projectes de l’Anella Verda o el de la Via Blava pel riu que faran més permeable la connexió ciutat-natura o el del Parc 11 de setembre a l’avinguda de Catalunya que ha de potenciar l’ús cívic d’un gran espai lliure.

El verd que sempre veiem al nostre voltant és un dels senyals d’identitat d’aquest espai comú que es diu Conca d’Òdena. Un senyal que és propi tant d’igualadins, vilanovins, montbuiencs com odenencs, els quatre municipis principals de la Conca. Tot plegat vesteix una identitat que cada vegada hauria d’entendre menys de divisions municipals, ja que si pugem a la Tossa, el Castell de la Pobla o al Puig Aguilera ens adonarem que les divisions desapareixen i que, de fet, vivim en una mateixa gran ciutat. Però bé, aquí ja entraríem en el terreny dels desitjos i de com la política hauria d’entendre la Conca com un tot. Per cert, el verd és el color de l’esperança, oi?

(Article publicat a Anoiadiari.cat el 21/12/16)


Deixa un comentari

Your email address will not be published.Required fields are marked *