El ple de l’Ajuntament d’Igualada ha demanat que la Generalitat catalogui el Cementiri Nou de la ciutat com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). És una bona iniciativa que dotarà l’obra d’Enric Miralles i Carme Pinós d’una catalogació que ja tenen la Basílica de Santa Maria, les portalades medievals, l’Ermita de Sant Jaume i la Igualadina Cotonera. A proposta d’un conseller amb sensibilitat per la cultura com és Santi Vila, la ciutat ha fet aquest pas que esperem que sigui correspost per la Conselleria que encapçala el mateix Vila. Ara bé, crec que la Generalitat no hauria de donar la catalogació de BCIN al Cementiri fins que la ciutat no aprengui a tractar-lo com a tal. I, en aquest sentit, hi ha deures a fer.

Abans de seguir, alguns apunts per posar de relleu l’abast de l’obra: el Cementiri Nou és un conjunt arquitectònic contemporani referent arreu del món. Tot i l’habitual brama  que Igualada és la millor del món en un munt de coses, probablement el Cementiri Nou sigui el referent més internacional que té. Només cal apropar-se on descansa Miralles i veure inscripcions de record que s’hi han fet en un grapat d’idiomes. L’obra és premi FAD d’arquitectura i la seva maqueta es troba al fons d’art del Museu MoMA de Nova York.

Si de veritat Igualada creu que el Cementiri Nou mereix ser un Bé Cultural d’Interès Nacional, que ho mereix, el primer que ha de fer la ciutat és donar-li un tractament a l’alçada. Només cal anar-hi a passejar una estona per veure com la puresa arquitectònica del projecte ha estat tacada amb la incorporació d’elements que no li són propis i que l’empastifen. El primer que caldria fer és que l’Ajuntament deixi d’utilitzar les parets del cementiri com una cartellera. A ningú se li acudiria enganxar cartells amb precinte a les parets de la Pedrera, oi? Doncs a les del Cementiri Nou això tampoc pot passar. En segon lloc, seria bo retirar les torretes que desvirtuen les “escletxes al terra” que representen els dos trams d’escales que hi ha dins les parets dels nínxols. En tercer lloc, és inadmissible que dins la capella l’Ajuntament hi tingui situats contenidors de matèria orgànica i reciclatge, cosa que es repeteix en diferents punts del recorregut. En quart lloc, caldria que es replantessin tots els arbres que falten al “riu de sediments” que hi ha entre les parets de nínxols”. En cinquè lloc, estaria bé retirar els bancs convencionals que van ser instal·lats en diferents parts del conjunt arquitectònic i que no tenen res a veure amb l’obra dels arquitectes. Si hi calen bancs, que hi calen, que se’n facin uns a joc amb el conjunt. I en sisè lloc, estaria molt bé retirar el fanal que hi ha a la plaça d’entrada perquè desdibuixa tot el que allà hi ha representat.

A més de tots aquests elements materials, és urgent fer un treball de pedagogia perquè els igualadins valorin el Cementiri Nou com una obra icònica i no només com un espai on enterrar els seus morts. El resultat més tangible de la poca comprensió que ha tingut l’obra és el fet que no s’hagi complert el desig dels arquitectes d’uniformitzar els nínxols (“tots som iguals davant la mort”) amb una placa creada expressament per l’obra a base de ferro i marbre. Un altre resultat de la poca comprensió és que hi ha qui ha envernissat el ferro d’alguns panteons, cosa que xoca amb el propòsit dels arquitectes d’utilitzar materials on es notés el pas del temps com és el ferro rovellat, per assimilar els elements del cementiri amb el cos sense vida que també nota el pas del temps. Una de les moltes metàfores i interpretacions de l’obra. Veient tot això, seria necessari que al costat de la petició perquè el Cementiri sigui BCIN, l’Ajuntament adoptés el compromís de crear un protocol d’ús i protecció de l’obra.

D’altra banda, cal recordar que el Cementiri Nou és un projecte inacabat i que queda tot un carrer de nínxols per construir. A falta que es completi quan la ciutat ho necessiti, sí que tocaria reclamar que, almenys, s’acabi el que hi ha construït. Cal finalitzar la capella perquè aculli funerals però també perquè sigui un espai polivalent on fer-hi activitats culturals que ajudarien a socialitzar molt més l’obra d’Enric Miralles i Carme Pinós entre els igualadins.

A l’espera del pla de promoció i interpretació del Cementiri anunciat per l’Ajuntament fa dos anys i del qual no s’ha sabut res més, tothom qui vulgui aprofundir sobre el significat del Cementiri Nou, pot fer-ho en aquests enllaços, tot i que remenant per internet n’hi ha molts més: Proyecto Nuevo Cementerio de Igualada / Cementerio de Igualada: ¿Fin del camino? ¿Lugar de paso? ¿Punto de partida? / Li Cimentiere de Igualada / La mitad invisible / Apunts per descobrir el significat del Cementiri Nou. Conèixer la poesia que amaga el Cementiri Nou, amb metàfores i un constant diàleg entre la via, la mort i la naturalesa, és el primer pas per valorar-lo com es mereix. Siguem dignes de l’obra que tenim. I si som els primers a donar un tracte digne al Cementiri, aleshores sí: que la Generalitat atengui la demanda de catalogar-lo com a BCIN.

(Article publicat a Anoiadiari.cat el 30/11/16)