A finals de l’hivern de l’any 1416 la ciutat d’Igualada poc es pensa que serà testimoni d’un fet tan important com la mort d’un rei, el que trasbalsarà tota la vila. Feia uns 400 anys de la seva fundació sota el nom d’Agualada i s’havia consolidat com a punt intermig i de parada d’aquells que anaven de Barcelona a Castella i viceversa. Entre aquests viatgers, el 13 de març, en va arribar un de molt especial: el rei Ferran I, conegut com el rei Ferran d’Antequera, que feia temps que arrossegava mal de pedra.

El rei havia sortit de Barcelona el 9 de març en direcció a Castella, on “decidí passar una temporada de repòs a la seva terra, enmig de parents i amics”. També s’apunta que “el rei tenia la salut alterada i potser per recuperar-la va voler anar a Castella”. És l’endemà de la seva arribada a Igualada, el 14 de març, quan l’estat de salut de Ferran d’Antequera empitjora. Una retenció d’orina se li allarga 50 hores, ell mateix ho explica en una carta enviada al seu tresorer i escrita pel seu secretari: “Tresorer, entre altres accidents qui han represa molt fort nostra persona, és que ha ben L (50) hores que no podem pixar, la qual cosa nos dóna gran pació”. Davant aquest dolent estat de salut, els textos històrics expliquen que van partir de Barcelona diversos “metges, serurgians (sic) e medicines” per atendre’l i també la reina Elionor, que havia sortit un dia després en direcció a Igualada. Li recepten un oli guaridor que presenten com a miraculós, i a banda de les medicines, el rei també demana que se li portin diferents elements religiosos com una creu i una Verge Maria, convençut que això l’ajudaria.

Sembla que el monarca millora després de tres dies sense orinar i vomitar tot el que menja. Malgrat la bona evolució del seu estat de salut, Ferran d’Antequera no es mou d’Igualada i fa de rei des de la ciutat, el que converteix la vila en el centre del regne on s’hi fan gestions i es firmen cartes i ordres, tot i que ell no pot fer-ho, tal i com es detalla: “sots nostre segell secret, e, per indisposició de nostra persona signada de mà de nostre secretari”. Qui s’encarrega de cuidar el monarca i de no tenir aturada la institució és el seu fill Alfons, que havia arribat a Igualada el 18 de març. D’aquells dies data una reclamació de 3.000 florins que va fer la corona a uns senyors venecians, els contactes amb el rei de Portugal sobre una croada conjunta contra Granada o una ordre de caràcter més personal a través de la qual el rei mana acabar pel diumenge de Rams un collar que estava fent l’argenter de la reina.

La millora no es consolida i l’1 d’abril torna a recaure amb un atac de pedra molt fort. “No havem esperança alguna com stiga en lo article de la mort”, escriu Alfons. El rei agonitza i mor el 2 d’abril entre les 11 i 12 del migida a l’edat de 37 anys resant fins a l’últim moment (“ell mateix va dir les oracions fins al darrer pas de sa vida”). Aquest tràgic desenllaç suposa un gran moviment a la ciutat, que s’omple de comtes, representants d’altres ciutats i viles i autoritats religioses.

D’Igualada en va sortir la comitiva fúnebre amb 225 cavalcadures. El rei va ser enterrat al monestir de Poblet i el seu fill va ser nomenat el nou monarca poc després de morir el seu pare i quan encara estava a Igualada. Començava el regnat d’Alfons V (el Magnànim). Van complir al peu de la lletra, doncs, la coneguda proclama: “Ha mort el rei, visca el rei!”.

Diversos historiadors expliquen que els drets funeraris pertanyents a l’església de Santa Maria d’Igualada no van arribar a ser mai cobrats i és un import que el rei Alfons sempre va quedar a deure a la ciutat.

El rei Ferran d’Antequera va morir en una casa situada a l’avui carrer Nou número 37, a pocs metres de l’església de Santa Maria, gràcies a la qual es va fundar la parròquia que va ser l’embrió de la ciutat al 1058. La casa original, en la qual hi havia una inscripció a la paret on va morir el rei que recordava el fet, va ser enderrocada (no consta enlloc la data) i ara hi ha un nou edifici. Una placa penjada a la façana, però, testimonia aquell fet. Des dels anys 70 la ciutat també té un carrer dedicat al monarca al barri del Poble Sec.

BIBLIOGRAFIA

– Mossèn Segura, Joan. Història d’Igualada. Primera edició, volum 1. Barcelona: Ateneu Igualadí, 1907.

– Dalmau, Antoni; Solé, Carme. Pels camins de la història d’Igualada. Primera edició. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1985.

– Llacuna, Pau. Igualada, 10 itineraris per la ciutat. Primera edició. Igualada: CODI, 1981.

– López, Carlos. Epistolari de Ferran I d’Antequera. Primera edició. València: Universitat de València, 2004.

Il·lustració de la portada: Toni Raja, extreta del col·leccionable Coneix Igualada, coneix l’Anoia.