Fa gairebé quatre anys que la PAH lluita a la comarca i serveix de refugi d’aquelles persones que no poden pagar la hipoteca o el lloguer i s’enfronten al risc de ser expulsades de casa seva. Una xarxa de suport i empoderament que orienta totes les famílies que viuen aquesta realitat. Hi ha dades públiques des del 2013, quan es van fer 197 desnonaments, i del 2014, quan se’n van fer 161: en dos anys, gairebé 300 famílies de l’Anoia s’han quedat al carrer. D’execucions hipotecàries, se n’han engegat més de 2.000, la meitat de les quals continuen pendents de resoldre al Jutjat d’Igualada.
Durant aquest temps al territori, la PAH ha fet una lluita al carrer però també a les institucions. En l’àmbit institucional va presentar, fa dos anys, una moció a 10 ajuntaments de l’Anoia pèrquè multessin els bancs que tinguessin pisos buits als seus municipis. Igualada, Piera, Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui, Masquefa, Òdena, Capellades, la Pobla de Claramunt, els Hostalets de Pierola i la Torre de Claramunt la van recolzar però dos anys després cap d’aquests ajuntaments l’ha aplicat ni ha obert cap expedient sancionador.
Per què els partits polítics que governen en aquests municipis van votar una cosa al ple que després no han dut a terme? Per tenir el titular? Per intentar no perdre vots quan quedava un any per les eleccions municipals? Per què quedava bé fer-ho? I per què no ho han aplicat? Per què temen els bancs? Per què són els mateixos bancs als quals han de demanar crèdits? Estaria bé conèixer la resposta a totes aquestes preguntes per arribar a la conclusió que han enganyat la PAH. La Plataforma va complir allò que es diu als moviments socials: “Porteu les vostres lluites a les institucions, que és on resideix la sobirania popular. Féu-vos escoltar i guanyeu votacions”. Doncs bé, la PAH ho va complir al peu de la lletra i va guanyar 10 votacions en 10 plens diferents.
A partir d’aquí era el moment que els partits polítics que van ser bons per aixecar el dit i votar a favor de la moció, s’arremenguessin per aplicar-la. Però això sembla que ja els costa més: han passat dos anys i res de res. Fer això és poruc i irresponsable, a més de jugar amb les esperances de gent que l’ha perdut tota. Si els polítics que governen aquests 10 ajuntaments ja tenien pensat no aplicar la moció, el millor que haguessin pogut fer és no votar-la a favor, explicar per què, fer pedagogia i no enganyar la PAH. Molts d’ells potser es pensaven que al cap de dos anys ningú se’ n recordaria, però hi ha una cosa que es diu hemeroteca i que va molt bé consultar de tant en tant. Dos anys després, aquella acció els hauria de tornar com un boomerang i remoure les seves consciències. Recordo les cares d’alegria de la gent de la PAH quan veien, ple rere ple, que quedaven aprovades les seves demandes. Suposo que els alcaldes i regidors també les recorden.
Des del 2007 la llei permet multar els pisos buits i des del 2015 la cessió obligatòria d’aquests immobles per lloguer social per evitar l’especulació. Per tant, el que demanaven les mocions està cobert per la llei i es pot aplicar. Barcelona, Terrassa i Granollers són tres exemples de municipis que han obert expedients sancionadors als bancs amb pisos buits. Alguns han acabat amb multes i altres amb els bancs cedint la pressió i posant a lloguer els seus immobles. A l’Anoia hi ha 1.200 pisos buits en mans de bancs i centenars de famílies amb necessitats habitacionals (allò de “Cases sense gent i gent sense casa”). Els 10 ajuntaments que van prendre el compromís d’equilibrar aquesta balança i demanar als bancs escollir entre multa o lloguer social, compliran o allargaran l’engany a la PAH?
(Article publicat a Anoiadiari.cat el 22/3/16)
