(Article publicat a Anoiadiari.cat el 10/06/14)
L’any que ve es commemorarà el 425è aniversari de la suor de sang del Sant Crist d’Igualada que es va produïr a l’església del Roser el 20 d’abril de l’any 1590. Després de més de quatre segles, la festa no es viu amb el mateix fervor i caldria aprofitar l’oportunitat d’aquesta efemèride per rellançar-la i tornar-la a fer popular com havia estat en els seus orígens. I és que en la divulgació dels seus orígens és on hi ha la clau per tornar a connectar la festa amb la societat. En una societat que cada vegada s’aparta més d’allò que és religiós, reconnectar-hi aquesta festa no vol dir desacralitzar-la, sinó que permetre d’alguna manera que qui la viu religiosament hi pugui seguir participant, però que qui no ho fa mogut per aquest sentiment, també se la pugui sentir seva, ja que cal entendre que, després de tots aquests anys, el Sant Crist ja és un símbol d’Igualada.
Tot repassant la història a través del llibre d’en Marcial Fernández Una història d’amor: el Sant Crist d’Igualada, veurem que el que commemorem cada dimarts de Pasqua a Igualada és el canvi de cicle que la nostra ciutat va viure a les darreries del segle XVI. En una Igualada afectada per una crisi econòmica i el bandolerisme, al 1589 hi va esclatar la pesta, tot provocant fins a 112 morts en una població que aleshores era d’unes 800 persones. Un cop duríssim: en sis mesos d’epidèmia va morir més del 10% de la població. És com si ara morissin 5.500 igualadins de cop en només mig any. Absolutament desolador.
Enmig d’aquest panorama i mentre Igualada s’anava recuperant, la suor de Sang del Sant Crist del divendres Sant del 1590 va ser rebuda com una senyal divina i un auguri de que els mals temps quedaven enrere. Posem-nos per un moment en la pell d’aquells avantpassats nostres igualadins que, absolutament desesperats, veien en el Sant Crist un motiu per tornar a alçar el vol. Amb això n’hi ha prou per seguir reivindicant aquesta festa tant genuïna.
A falta de 10 mesos per la celebració dels 425 anys d’aquells fets, pot ser un bon moment per començar a promoure que el Sant Crist traspassi l’espai exclusivament religiós que se li otorga ara i s’adapti als nous temps per esdevenir una festa popular on s’homenatgi aquella Igualada del 1590 que, amb el Sant Crist com a símbol, va vèncer les dificultats i va tirar endavant. I això podria ser una bona sortida perquè la festa continuï passant de generació en generació, tal i com molts de nosaltres l’hem rebut dels nostres avis.
Els orígens de la majoria de festes que tenim al calendari són religiosos, però tots hauríem de fer un canvi de xip per entendre que determinades figures s’han acabat convertint en símbols que la història ens ha donat. Si aconseguim fer aquest canvi de xip, on els creients hi veuen un Sant, la resta hi hauria de veure un símbol de la ciutat que ha d’anar més enllà de l’àmbit religiós original. I amb la suma d’una visió i de l’altra, estem fent que part de la història d’Igualada segueixi bategant. Precisament d’això se’n va debatre a les jornades sobre Festa i Ciutat que l’Ateneu Igualadí va acollir fa dos dissabtes: les tradicions s’han d’adaptar però sense renunciar-hi.