(Article publicat a Anoiadiari.cat el 16/02/14)

Hi ha una bona colla d’igualadins nascuts als anys 50 que són responsables de la Igualada que tenim avui. Els sabreu identificar si penseu en gent culta, viatjada, divertida, oberta i somiadora que es va fer gran a les acaballes del franquisme i que tenia set de modernitat i progrés. Una generació que va implicar-se per portar aquesta modernitat a Igualada i que ho va fer des de la política, l’arquitectura, l’educació o la cultura, per citar quatre àmbits des dels quals es pot servir a la societat. Posar color a una ciutat grisa va ser una petita revolució.

Dins el món empresarial i cultural, en Lluís Verdés és un d’ells. Va pensar en gran quan varedimensionar el negoci familiar de l’alimentació amb la creació de la cadena Kembo i aportar una cosa nova a Igualada, a més de buscar un retorn a la ciutat tot patrocinant símbols locals com l’equip d’hoquei o la Mostra de Teatre. De Kembo, ara n’hi diríem “empresa amb responsabilitat social”. I va tornar a pensar en gran i amb aquesta vocació de retorn social com a principi, quan va crear la Casa de Cultura i Gastronòmica Cal Ble. Inquiet sempre, després vindria la Sala, al Mercantil, i altres projectes relacionats amb la restauració.

Cal Ble, però, potser és el projecte més cabdal per tot el que va suposar. En un article que vaig escriure fa uns mesos a la Revista d’Igualada titulat “Enyorat Cal Ble”, recordava com aquesta casa va permetre obrir les portes de la ciutat perquè hi passés aire fresc. El resultat va ser fer d’Igualada una ciutat més oberta o, si més no, va permetre que aquesta Igualada oberta tingués un espai on trobar-se. Cal Ble era un oasi que va servir per posar damunt de la taula temes, converses i debats que d’una altra manera no s’haguéssin fet a Igualada, protagonitzats per personatges de renom i d’altres de més anònims que aportaven petits grans de sorra setmana rere semana i que ens giraven la manera de veure les coses per opinar, participar o construir a favor de la ciutat o del país amb més fonament.

Algunes iniciatives que han anant sorgint després del seu tancament potser ens porten a recordar-lo però allò era bestial i fins ara insuperable: tot un edifici de la rambla d’Igualada dedicat a la cultura (i a la gastronomia), des del soterrani fins a l’àtic. Només calia pujar els primers graons de l’escala central per veure les fotografies de tots els noms il·lustres que van passar-hi i que representen tot un orgull per una ciutat mitjana com la nostra. Tot repassant les programacions de Cal Ble que guardo a casa, hi he trobat una frase que resumeix molt bé el que era: “Cultura del món a Igualada”, amb una barreja del global i el local plenament enriquidora i que ens va fer més cosmopolites. I sempre amb entrada lliure, cosa que té molt mèrit si pensem en que darrere el projecte hi havia algú que hi posava els seus diners. Compromís ple amb la cultura i amb la ciutat.

En Lluís Verdés ens deixa un llegat del qual molts en seguirem bevent quan imaginem com ha de ser la implicació de la societat civil a Igualada: a través de l’intel·lecte i amb una constant mirada renovadora. I hem après, també, que el regal més poderós que pots fer a la ciutat que estimes no és viure-hi enclaustrat, sinó que és saber-hi veure més enllà, pensar en gran i actuar en conseqüència. Mantenir viu i fer evolucionar aquest exemple és el millor homenatge que li podem dedicar. I desitjo que ho fem tot agafant com a bandera el somriure franc que se li dibuixava, sempre, sota el bigoti.

Moltes gràcies, Lluís.