(Article publicat a Anoiadiari.cat el 04/02/14)
L’Ajuntament d’Igualada té temps fins aquest divendres per decidir si cedeix, o no, una nau de l’Escorxador per traslladar-hi l’Espai pels Somnis que des de l’estiu es troba a l’antic CasalInterparroquial del passeig Verdaguer. Aquesta és la demanda que el col·lectiu fa per deixar el Casal de manera acordada i evitar el desallotjament que el jutge ha marcat pel dijous 13 de febrer. El Bisbat de Vic s’ha compromès a retirar la denúncia i a deixar un mes i mig de marge per marxar-ne i d’aquí la proposta d’anar a l’Escorxador. Si el desallotjament forçat no es produeix, tots aquests mesos d’incertesa hauran valgut la pena perquè la ciutat haurà aconseguit quatre victòries.
Primera: gràcies a l’Espai pels Somnis, s’ha visualitzat un col·lectiu que remou la consciència social d’Igualada i que és capaç d’agrupar gent i entitats de diverses edats i perfils sota un mateix sostre, tal i com es va poder comprovar a l’assemblea oberta que es va fer el passat 17 de gener. Quan van entrar a l’antic casal, l’única bandera que hi van penjar va ser la d’Igualada i aquesta és la seva força: no hi ha cap més militància que una militància amb la ciutat, la seva gent i unes idees de justícia i solidaritat que són benvingudes en una Igualada conservadora que moltes vegades està massa adormida.
Segona: gràcies a l’Espai pels Somnis, el Bisbat de Vic ha explicat quin és el seu projecte per reformar l’antic Casal Interparroquial. Potser arriba tard, però em crec la seva paraula quan assegura que hi ha un projecte sobre la taula per poder-lo tornar a obrir. Al Full Dominical d’aquesta setmana, a més de posar en valor la tasca de l’Espai pels Somnis, s’hi expliquen alguns detalls de com es tornarà a convertir el Casal en un centre de reunió social i cultural d’Igualada per no deixar perdre aquest gran espai del centre de la ciutat. S’ha aconseguit un compromís públic del Bisbat de que es faran les obres, que no és poc.
Tercera: gràcies a l’Espai pels Somnis, l’Església d’Igualada ha obert les portes dels locals parroquials per oferir-los-els, preocupada per les males condicions estructurals i perills de l’antic Casal. La ciutat té la sort de tenir en Mossèn Massana una persona tolerant, oberta i generosa, i aquest gest, sigui aprofitat o no per la gent de l’Espai pels Somnis, és un avanç del que serà el futur Casal rehabilitat, ja que s’obrirà a totes les entitats que el necessitin. Serà una bona manera de tornar a convertir l’Església en un punt de trobada i d’aixopluc social.
Quarta: gràcies a l’Espai pels Somnis, i si l’Ajuntament ho permet, Igualada podrà fer ús d’un dels espais reformats de l’Escorxador que encara es troben per estrenar, ja que l’actual govern ha arraconat el projecte que hi havia en aquell complex. L’edifici modernista té tres naus: la central, que és una sala polivalent, la lateral esquerra que és on s’hi exposa la imatgeria festiva de la ciutat, i la nau del lateral dret que es va reformar fa tres anys i està buida. Per tant, com a ciutadans, tenim tot el dret a demanar de fer ús i amortitzar un espai on s’hi ha fet una inversió i que ningú utilitza. L’antic Hospital o equipaments com la Ginesta i la Teneria, que quedaran en desús d’aquí uns mesos, també podrien ser altres alternatives d’ubicació.
He volgut destacar aquests quatre punts perquè vénen a mostrar de manera sintètica que potser sense buscar-ho, l’Espai pels Somnis ha fet una sacsejada a Igualada que ha anat més enllà de les activitats que ha desenvolupat: movent una peça, se n’han mogut unes quantes més. L’ocupació del Casal a l’estiu pot ser qüestionat pel que fa a les formes, i tant! Potser un procés de diàleg després de veure com a insuficients les propostes del departament de Joventut hagués pogut donar algun resultat, però també és cert que sense aquestes formes potser ningú hagués reaccionat.
Segurament a molts igualadins se’ls fa difícil entendre la filosofia i dinàmica de funcionament de l’Espai pels Somnis, un casal autogestionat, i de seguida li posen una etiqueta que no li correspon. És una experiència nova a la ciutat, una altra manera de fer, assembleària i en comunitat, que funciona a Manresa, Lleida o a Barcelona, per exemple. Donem-hi confiança i fem que pugui seguir el seu camí. El mateix col·lectiu ha ofert una alternativa, l’Església també i ara toca que parli l’Ajuntament, que amb valentia i coratge polític hauria de saber resoldre el tema i no deixar-lo podrir com ha passat en altres conflictes que la ciutat té oberts (disputa Igualada Comerç-Rec Stores o disputa de les colles que participen a les cercaviles de la Festa Major).
Igualada no ha d’ofegar una proposta que trenca esquemes, que qüestiona moltes coses i que ho fa amb un treball seriós i propositiu. Com a societat, és un privilegi poder tenir un espai on s’hi sumen debats, lluites i reivindicacions!