(Article publicat a La Veu de l’Anoia el 27/12/13)

La ciutat d’Igualada va commemorar, diumenge 15 de desembre, els 120 anys de l’arribada del ferrocarril amb diverses activitats al Parc de l’Estació Vella. Més enllà de distreure’ns en celebrar-ho, és un bon moment per repassar la frustrada relació igualadina amb l’anomenat “camí de ferro” i demanar que l’aspiració de tenir un bon tren no caigui de l’agenda política municipal, com ha passat. I és que el millor homenatge que podem fer al tren és planificar com superar l’etapa dels darrers 120 anys i fer front a les necessitats i ambicions futures d’Igualada, la Conca i la comarca amb un nou i digne ferrocarril.

Si parlem del tren, per entendre el context de la seva arribada a la ciutat i poder-hi trobar punts de relació amb el moment actual, és imprescindible llegir l’obra “El ferrocarril a Igualada: la lluita pel progrés (1852-1893)” del professor i historiador Miquel Térmens. En un moment de greus dificultats, els industrials igualadins van apostar decididament per tenir un tren, ja que veien que era sinònim de progrés. Es van presentar una gran quantitat de projectes amb vies a Martorell, Sant Sadurní, Vilafranca, Rajadell, Calaf o Santa Coloma que van fer popular el comentari “D’estudis, concessions i projectes prou n’hi ha; però Igualada, entre tant, ni veu carrils ni vagons”. Térmens explica com van anar passant els anys i es van encadenar múltiples entrebancs en el finançament de la construcció de les línies escollides, ja que aleshores s’havia de cobrir amb capital privat. La primera frustració va ser l’aïllament que va provocar el pas del ferrocarril de Barcelona a Saragossa per Manresa, que va deixar la ciutat fora de la xarxa ferroviària estatal per sempre més. Més tard vindria l’ensorrament de la societat que projectava una línia a Sant Sadurní i la pèrdua de la inversió que la majoria d’empresaris igualadins hi havien fet. Finalment, el tren a Martorell és el que va rebre més adeptes i garanties i és el que va construïr-se, encara que ple de retards.

És cert allò que diuen de que la història és cíclica i es repeteix. Durant els últims anys, amb la ciutat altre cop en crisi, hem sentit a parlar també de diversos projectes com la millora de l’actual carrilet amb trens semidirectes que són ineficaços i la construcció de l’Eix Transversal Ferroviari de Lleida a Girona, amb línia de passatgers i mercaderies, que hauria de passar per Igualada d’on en sortiria un ramal fins a Martorell per arribar més ràpid a Barcelona, tot seguint el curs de l’autovia, i deixant de concebre la ciutat com a final de trajecte.

És hora de que Igualada aposti per un projecte concret i sembla que el ramal fins a Martorell dins el tren transversal és el que compta amb més consens i possibilitats, abans que voler millorar i endreçar l’actual línia, que s’ha demostrat impossible d’aconseguir. El mateix president de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, company de partit de la majoria d’alcaldes de la comarca, va dir en unes jornades empresarials a Igualada fa uns mesos que qui pensi que el futur passa per l’actual carrilet s’equivoca i que cal apostar, quan toqui, per l’Eix Transversal per l’interior de Catalunya i el ramal ràpid a Martorell. Sobretot ho va dir pensant en el transport de mercaderies, ja que la indústria del segle XXI demana bones comunicacions i aquestes passen per un tren gran que podria ajudar a fer més competitiu el nostre territori.

És cert que no és fàcil ni possible a curt termini però si es manté l’actual inacció al respecte, seguirem condemnats a no tenir un tren gran tampoc a llarg termini. Per tant, desitjaria que aquest tema tornés a estar present a l’agenda política local perquè fos realitat d’aquí 20 o 30 anys, abans que no hi sigui i no arribi mai. Entre tenir un bon tren tard o no tenir-lo mai, escullo tard. Amb l’excusa de que “ara no es pot fer”, no podem esborrar-lo de l’horitzó perquè estem esborrant una peça clau del nostre futur. Em remeto a la història per demanar que aprenguem dels nostres avantpassats: la Igualada del segle XIX va tardar 40 anys a aconseguir el tren que somiava, però el va tenir present i el va lluitar de manera constant, malgrat el munt de dificultats i moments de crisi que es va trobar.

L’exemple més clar de la inoperància i poques ganes que sembla que hi ha de reclamar el tren és que tots els grups del Ple Municipal d’Igualada van votar per unanimitat crear un òrgan per defensar-lo i, dos anys després, el govern encara no l’ha constituït ni reunit mai. A què esperem? Els ajuntaments de Manresa, Vic i Vilafranca s’han posat les piles i en l’últim any han engegat iniciatives per millorar les seves línies de tren. Per què Igualada hi ha renunciat?