(Article publicat a Anoiadiari.cat el 09/07/13)

Igualada va ser la seu, fa dos divendres, de la gala d’entrega dels Premis de Comunicació Local que anualment lliura la Diputació de Barcelona. Un acte organitzat amb tota la pompa al Teatre Municipal l’Ateneu i que va servir per reconèixer els millors treballs periodístics de ràdio, premsa i televisió del 2012 entre els mitjans que s’hi havien presentat, a més d’un premi a la millor iniciativa d’informació municipal i un reconeixement a una trajectòria individual. És tot un orgull que la comunicació local de la província tingui els seus propis guardons i es valori el periodisme de proximitat, encara que sigui per un dia. Ara bé, la realitat no és gens pomposa i les coses són d’un altre color.

Només posant la mirada sobre Igualada, en l’últim any s’ha tancat una televisió, han caigut dos diaris de paper i la ciutat ha perdut fins a tres corresponsalies que projectaven les notícies d’aquí a l’exterior. A l’altre costat de la balança, ha nascut un nou diari digital. El resultat és totalment desequilibrat: hem perdut sis altaveus i només n’hem guanyat un, sense oblidar les dificultats per les que passen els mitjans que fa anys que treballen i són constants en la seva militància amb el periodisme local. Per molts cants que es facin a destacar la importància que té la comunicació local i que, faltaria més, es van poder escoltar al lliurament dels premis, la realitat és la que és.

Mentre els mitjans parlen de les retallades a TV3 i Catalunya Ràdio i dels acomiadaments a La Xarxa o a l’Agència Catalana de Notícies, hi ha tot un teixit de premsa local que es va desfent silenciosament i que ens hauria de peocupar, tan o més, que el teixit periodístic nacional. I és que el dia a dia d’una ciutat o d’una comarca només pot ser seguit i explicat pels mitjans i els periodistes del territori, que són els qui el trepitjen i en coneixen bé el seu passat i present, el que els permet fer una notícia contextualitzada i amb totes les fonts d’informació. Per entendre’ns, periodisme local no és el que fa TV3 o el mitjà nacional de torn quan parla de nosaltres i en fa la típica peça pel Telenotícies que sovint és un servilisme a qui l’encarrega i no pas un treball periodístic profund, per molt contents que estiguem de veure que ens fan cas.

És cert que és força difícil que els mitjans locals tinguin una gran rendibilitat econòmica (poden equilibrar ingressos i despeses) i no m’atreveria a dir quants en necessitem però són una eina amb una gran rendibilitat social perquè són una peça més de la cohesió social que necessita qualsevol territori. Primer de tot, per estar informats i tenir les claus per opinar i generar debat sobre el que passa a casa nostra, i en segon lloc pels mateixos anunciants i empreses que difícilment podrien assumir la inversió de publicitar-se a un mitjà nacional. El periodisme local fa possible establir aquesta xarxa i diàleg entre uns i altres i reunir en un mateix espai diari o setmanal el moviment polític, social, cultural o esportiu d’una ciutat. En definitiva, fomenta una coneixença entre els ciutadans i promou un sentiment de pertinença i arrelament a un territori difícil d’aconseguir per altres bandes i que crec totalment necessari per enriquir-nos com a societat.

Per moltes vegades que s’hagi dit, no està de més tornar a recordar que una societat amb diversitat de mitjans de comunicació i periodistes és una societat que guanya llibertat, diversitat de pensament, capacitat crítica i pressiona per la transparència informativa dels seus principals agents. L’altra cara de la moneda és una societat adormida que no conegui el dia a dia del seu voltant i que només faci cas del qui cridi més fort, de les polèmiques més sensacionalistes o dels comunicats i notes de premsa oficials. A segons qui potser això ja li va bé perquè li genera menys incomoditats. Ara bé, jo prefereixo el primer model i això està a les mans dels periodistes que hem de saber com reinventar la professió per sortir del tsunami que tenim a sobre però també de tots i cadascun dels ciutadans que són, en definitiva, els qui trien si consumir o no la informació de proximitat que els explica què passa allà on viuen.