La Sandwitxeria. Aquest estiu farà set anys que van regentar el negoci, tot i que no comptaven amb experiència al sector. Situat al carrer del Doctor Pujadas, està a punt de complir 30 anys

> És el restaurant d’Igualada amb més entrepans diferents a la carta: n’hi tenen més de 60

Per què la Sandwitxeria no ha passat mai de moda?

Núria: Suposo que ho fa el fet que ens hem mantingut fidels al que sempre ha estat la Sandwitxeria: una carta divertida i informal. A més, com que tot es fa al moment, sempre ens adaptem als gustos del client i aquests poden triar si hi posem una cosa o una altra a l’entrepà, les llesques o la pizza, per exemple. Cadascú s’ho acaba adaptant al seu gust, ja sigui per prendre aquí o per emportar.

Què vol dir una carta divertida?

Òscar: Vol dir fer, per exemple, entrepans de fins a cinc pisos. La carta té més de 60 entrepans diferents amb varis tipus de pa i ingredients, així que es pot triar i remenar molt.

També feu amanides. És per fer sentir bé a qui menja un gran entrepà?

N: Tots els entrepans porten la seva part d’enciam i tomàquet, per exemple, i això ajuda a tirar avall. A part, fem plats d’amanides variades, però en general qui ve aquí és perquè vol menjar el que vol menjar i no fa miraments. L’entrepà número u és l’entrepà de cinc pisos i els d’hamburguesa en general, no hi ha dia que no en fem una.

El fast-food és una competència?

N: Quan va obrir McDonald’s a Igualada sí que ens vam espantar una mica i ho vam notar aquells primers quinze dies en els quals era una novetat i tothom anava a provar-lo. Com que pel preu no podem lluitar-hi, ho fem des de la qualitat i un tracte molt familiar amb el client. Aquí vénen clients fixos de cada setmana i altres que no ho són, però amb tots sempre ens agrada crear un clima de molt bon rotllo.

Vau agafar el negoci sense tenir cap vinculació amb el món de la restauració. Com va ser?

O: Cada dimecres ens trobàvem aquí amb una colla d’amics, érem clients de cada setmana perquè és un lloc que ens agradava. Jo treballava de transportista i el propietari d’aleshores em va preguntar què hauria de fer ell per treure’s el carnet de camió, ja que volia traspassar la Sandwitxeria i canviar de feina. I sense pensar-m’ho, li vaig dir que si tingués els diners, jo li compraria.

N: La cosa va quedar així, però quan vam arribar a casa vam estar tota la nit donant-hi voltes. Jo sempre he estat dependenta de botiga i sempre m’havia fet gràcia poder estar darrere d’una barra. L’endemà mateix  vam anar al banc per a veure si era possible fer-ho. Ens van dir que sí i al cap de tres dies ja ens vam posar al capdavant de la Sandwitxeria. Era a l’estiu i ens vam estrenar per la Festa Major. L’antic propietari, el Josep Fabregat, ens va ajudar les primeres setmanes i així vam començar. Mirat amb el temps, podem dir que ens vam llençar ben bé a la piscina sense saber si hi havia aigua.

O: Sí, perquè cadascú de nosaltres estàvem molt bé a les nostres feines respectives, però vam voler fer el pas i, amb força de voluntat i dos dits de front, la cosa ha tirat endavant.

N: A més, havíem d’assumir que treballaríem tots els dies de la setmana, ja que obrim de dilluns a dilluns a partir de les 7 de la tarda i que quan la gent fes festa, nosaltres treballaríem, però ho vam tenir clar.

El fet d’estar allunyats del centre de la ciutat és un inconvenient o un avantatge?

O: Pot jugar en contra, però si ho mires en positiu és una motivació que, estant lluny del centre i en un lloc que no ve de pas, la gent segueixi venint. Això vol dir que els agrada i valoren el que fem perquè vénen expressament, gent de totes les edats: joves, grans i famílies amb els seus fills.

N: Un local al centre i amb terrassa seria ideal, ens ho hem plantejat alguna vegada però ho veiem com una cosa possible a fer a llarg termini. Tampoc  voldríem un local gaire més gran, ja que aleshores perdríem la proximitat amb els clients i això per nosaltres és molt important: que se sentin com a casa.

(Entrevista publicada a la secció “Entre 8km2″ del Diari d’Igualada el 7/06/13)