Estudi de dansa i expressió Dell’Arte. La passió per la dansa va portar a la Roser a obrir un estudi a Igualada que s’ha convertit en el més veterà de la ciutat després de 36 anys. En Lino s’hi va incorporar al cap de poc temps.

> La seva filla Mariona s’ha contagiat d’aquesta sensibilitat i rigorositat i va agafant responsabilitats en les produccions de l’estudi

Què aporta la dansa a qui la practica?

Roser: És un treball en el qual un competeix amb ell mateix i t’ha d’agradar aquest tipus de lluita a base de plantejar-se reptes i anar-los aconseguint de mica en mica. La constància i l’esforçç són valors que hi van estretament lligats, però també et dóna una fortalesa mental i interior que et serveix per sortir d’alt d’un escenari però també per afrontar qualsevol altra situació que se’t plantegi a la vida. A més, hi ha gent a qui li permet alliberar-se de tensions o fer volar la imaginació quan es troba dalt d’un escenari amb una música concreta.

Lino: Primordialment, t’aporta disciplina perquè per molt que des de fora pugui semblar que l’art en general és una cosa molt anàrquica. Sense disciplina no surt res. Qui fa dansa s’ho passa bé i en gaudeix, però darrere hi ha un gran esforç i molt sacrifici.

ROSER: D’altra banda, també hi ha un desgast físic evident, però que es pot portar bé si es cuida el cos. Una bona alimentació és crucial i l’equilibri mental se suma a l’equilibri físic.

Per què va néixer Dell’Arte?

R: M’interessava la dansa, la practicava i feia classes a Barcelona. Aquí a Igualada només hi havia una escola que en deien la “sección femenina” i la meva mare em va esperonar a provar d’obrir un estudi propi. El primer Dell’Arte va ser en un pis del carrer de Sant Carles, vam tirar algunes parets i vam muntar una sala on donar les classes. Després ja vam anar on som ara al carrer dels Esquiladors. La nostra pretensió era actualitzar el llenguatge i anar més enllà de la dansa clàssica que aleshores era l’única que es feia. Al seu moment vam voler trencar i crec que sempre hem pogut mantenir aquest punt de rebel·lia, per molt que hagin passat 36 anys, ja. No és voluntari, sinó que és la nostra manera de ser i de fer.

L: El que intentem transmetre és que no som un lloc on fer una extraescolar més, sinó que qui ve aquí sap que rebrà una sensibilitat i disciplina artística, tan si pot arribar a ser professional com si no. I hem intentat ser sempre fidels a aquests principis.

La dansa es valora al nostre país?

R: És un art major i aquí està desprotegit, en comparació amb la resta de països europeus com França, Alemanya o el Regne Unit, per exemple, on la dansa és una assignatura més que fan nens i nenes a l’escola. Aquí hi ha clixés que encara no s’han vençut, com per exemple l’estigmatització dels nens que en fan, ja que es relaciona el fet de moure’s amb una actitud elegant amb una actitud femenina, per exemple. Cada curs hem tingut nois però són pocs i això fa que siguin els més buscats i valorats per les companyies que en contracten, fins i tot, més que les noies! La dansa és inherent a l’ésser humà, siguis noi o noia. Es pot començar als 3 anys i a partir dels 5 o 6 ja veus si a aquell nen o nena li agrada i li motiva, i si té aquest punt d’enamorament amb la dansa, es pot plantejar tot el que vulgui.

I a vostè, Lino, d’on li ve la vinculació amb aquest món?

L: És pràcticament casual. Jo vaig néixer a Itàlia i vaig viure molts anys a Amèrica del Sud, a l’Uruguai i l’Argentina, però vaig voler tornar a recuperar les meves arrels europees per quedar-m’hi. Estava ja dins d’àmbits artístics, sobretot perquè escrivia, i també tenia diversos amics pintors. Un d’ells em va demanar si li podia fer de marxant per Europa i vendre els seus quadres. Li vaig dir que sí i vam fer exposicions a Milà i Madrid. També en volíem fer a Barcelona però faltaven quadres i casualment, aquests quadres eren a Igualada. Vaig conèixer a la Roser, que aleshores feia tres anys que havia obert Dell’Arte, i ja m’hi vaig quedar. De seguida vam coincidir en molts criteris i conceptes artístics.

(Entrevista publicada a la secció “Entre 8km2″ del Diari d’Igualada el 31/05/13)