Historiador i cinèfil. És un dels membres de la junta del Cineclub i ha impulsat el cicle Pantalla Oberta a l’Ateneu Igualadí. Treballa en produccions de vídeo i també en diverses activitats de divulgació del cinema.

> Des de sempre s’ha interessat pel cinema i s’ha especialitzat en la història i l’art contemporani

Què és per vostè el cinema?

És un art que permet enriquir-te culturalment i com a persona et fa més crític, ja que reflexiones sobre el que veus. A més, és l’art més complet perquè els elements de la resta de vessants artístiques hi són presents: la música, la literatura, la fotografia… I també és la disciplina artística que ha evolucionat més ràpid. Cal pensar que el cinema és relativament jove; va començar a l’any 1895 i en aquests 100 anys llargs ha canviat moltíssim. A més, és un art que el públic el va assimilar de seguida.

Com pot ser el seu futur?

Es pot repetir una potenciació de la indústria com la que hi va haver quan va començar l’estrena simultània amb la qual els cinemes estrenaven la mateixa pel·lícula alhora i necessitaven més produccions perquè es cremaven més ràpid. Ara, la causa seran les noves tecnologies, ja que estan fent agafar una nova dimensió al cinema i a l’art audiovisual en general. D’una banda, fan més barats els costos de producció i, de l’altra, han permès augmentar les pantalles on consumir el producte: a la del cine i a la de la televisió s’hi ha sumat la de la tablet i la del telèfon mòbil. Això fa que el públic estigui més dispers i faci un consum més domèstic però que alhora necessiti més productes per veure. Amb l’arribada de la TDT i l’ampliació de canals també s’esperava que fos així però no va servir per potenciar la indústria audiovisual, ja que la majoria de cadenes aprofiten els nous canals per fer redifusions, tarots o reality’s show.

Què va a veure al cine?

Intento veure de tot. Per això prefereixo poder anar a veure coses diferents. M’agrada fer un viatge per allò que és desconegut i obrir-me a altres àmbits i cultures. Amb les pel·lícules nordamericanes arriba un moment en el qual ja veus que depèn de com comencin, saps com acabaran. L’estil nordamericà el tenim molt coll avall i oblidem que hi ha altres realitats molt interessants com per exemple les produccions de Nigèria, que és el país de l’Àfrica que estrena més pel·lícules: tres a la setmana.

Per què ha triomfat el cinema nordamericà?

Van ser els primers en concebre el cinema com un espectacle i un negoci. Sempre hi ha la discussió de si el cinema el van inventar els germans Lumière de França o Thomas Alva Edinson dels Estats Units. El que podríem dir és que mentre els primers el van explotar com un element científic i curiós de fer fotografia en moviment, el segon ja el va entendre tal i com el coneixem avui en dia.

A què es deu la seva connexió amb les masses?

Els nordamericans van crear un llenguatge cinematogràfic, de seguida van construir uns estudis a Califòrnia i van treballar les pel·lícules amb dues versions: la d’actors que parlaven en anglès i la d’actors que parlaven en castellà i així arribar al mercat llatinoamericà. A més, van entendre que el cinema era una bona manera de transmetre l’estil de vida nordamericà i de fer propaganda quan ho han necessitat. D’altra banda, van saber crear un starsystem propi i un complex sistema d’estudis amb molts guionistes a sou que no paren d’escriure, factories especialitzades amb cada estil de pel·lícula i una definició molt clara entre els estudis que treballen per a les grans pel·lícules i els que ho fan per a les que serveixen de complement.

Com és que el cinema europeu no ha despuntat?

Europa està formada per diversos països i cada un ha volgut conservar els seus estils. Això és bo si és respectés, però no s’ha apostat prou fort perquè el cinema d’un país pugui interessar també al públic d’un altre país del mateix continent. Cadascú ha treballat per al seu cinema i per al seu públic. I quan s’ha volgut barrejar per crear un estil europeu únic no ha funcionat perquè no existeix tal estil. El cinema europeu tant pot ser l’espanyol com el noruec, però els països s’han mirat massa el melic.

(Entrevista publicada a la secció “Entre 8km2″ del Diari d’Igualada el 24/05/13)