Pastisseria Pla. Aquest any es conmemora el 125è aniversari d’una de les pastisseries per excel·lència d’Igualada. Per ella ja hi han passat quatre generacions de la família Pla; ara és la seva filla Anna qui està al capdavant.

> La pastisseria va crear les Coques d’Igualada al 1920 com a souvenir de la ciutat pels viatgers

Com va néixer Cal Pla?

La pastisseria la va obrir el meu avi Manuel a l’any 1888. Ell era de Canet de Mar i als 16 o 18 anys va anar a Sant Sadurní on va aprendre l’ofici i l’hi van parlar d’un local molt ben situat a la rambla d’Igualada. Va decidir venir i obrir-hi una pastisseria. El local actual estava dividit en dues parts, va començar ocupant-ne una i al 1893 va ampliar-lo cap a l’altra, tot i que aleshores encara no hi havia el saló de te perquè no era costum tenir-ne.

El seu pare també s’hi va posar de seguida.

També es deia Manuel i ell va anar a treballar a cal Esteve Riera, un lloc molt emblemàtic de Barcelona. D’allà en va tornar amb un munt de fórmules per fer nous pastissos. El fet és que al 1914, com que el país va ser neutral davant la Guerra Mundial, al port de la ciutat hi atracaven vaixells de països de tot Europa que s’hi quedaven uns dies en quarantena. Els qui sabien de pastisseria, l’Esteve Riera els cridava i els feia anar a treballar. El meu pare sabia una mica de francès, feia de traductor i va tornar, per exemple, havent après a fer el pastís de Sacher, que a Catalunya no es coneixia.

Qui és el Llaminer de Cal Pla?

El Llaminer és un personatge que menja xocolata desfeta i forma part de la pintura que hi ha al sostre de la pastisseria, que representa unes noces d’àngels. El va pintar a l’oli un parent del meu avi que era capellà i catedràtic en Belles Arts a Benicarló. El Llaminer n’és la figura més famosa, té una auca pròpia, i pel centenari de la pastisseria en vam fer una reproducció en escultura que vam situar a la façana del carrer de Sant Magí. És una manera de donar-li un aire popular i d’agraïment a tota la gent que sempre ha vingut.

Al 1920 van crear les Coques d’Igualada. Per què?

El meu avi va voler inventar alguna cosa diferent perquè els viatgers que aleshores passaven per la Rambla en el seu camí cap a Barcelona o cap a Lleida i Madrid, per exemple, i paraven al Canaletas o als altres bars que hi havia, es poguessin endur un record de la ciutat, ja que no hi havia cap producte típic. Precisament per això, les va fer de pasta de full, ja que es poden guardar més dies i, per tant, poden viatjar. També les va fer individuals amb unes capses especials on n’hi caben 5 o 6 perquè quan s’arribés al destí es poguessin repartir.

Com es fan?

En fem cada dia i si en falten, en qualsevol moment en podem fer més ja que només necessiten tres quarts d’hora de forn. Tenen unes herbes aromàtiques que li donen un gust especial i també estan arrebossades amb pols d’ametlla per dalt i per baix, una cosa gens habitual i que ajuda a la seva conservació. A la part de dalt tenen quatre ametlles i pinyons amb sucre i tot plegat fa que siguin molt cruixents.

Qui en compra?

La venem molt a gent d’Igualada que ha d’anar a veure uns coneguts i els vol portar un detall de la ciutat: sabem que hi ha hagut coques d’Igualada que han anat fins a l’Índia, Argentina o Nova York. D’altra banda, també les venem farcides de nata, crema o trufa per aquells que el mateix dia se la mengen com unes postres més.

Què ha canviat durant aquests 125 anys?

Ha baixat molt la dolçor, per exemple; els gustos de la gent han variat i el que fem té menys sucre que abans, tot i que els productes típics com el tortell de Reis o la mona de Pasqua es mantenen. Sort en tenim de les tradicions! Pel que fa al lloc, la rambla ha canviat molt i on hi havia bars com el Núria o el Goya s’hi han anat posant bancs, tot i que no ha perdut mai l’essència de centre neuràlgic. La ciutat també ha crescut cap al nord, a la zona de l’avinguda de Barcelona, on hi vam obrir una segona pastisseria fa 30 anys.

(Entrevista publicada a la secció “Entre 8km2″ del Diari d’Igualada el 11/01/13)