(Article publicat a Anoiadiari.cat el 16/10/12)

Aquesta última setmana, Igualada ha estrenat un nou esdeveniment que ens ha convertit en una referència de la fotografia, a nivell nacional i més enllà. Es tracta del Fine Art, que ha omplert d’imatges la ciutat amb 37 exposicions i prop d’un miler de fotos, reunint l’excel·lent xifra de més de 6.000 visitants al llarg dels 10 dies que ha durat. El Fine Art ha ocupat, literalment, molts locals de la ciutat, alguns d’emblemàtics com el recuperat Escorxador o el claustre de l’Escola Pia, sales d’exposicions convencionals com el Museu o la Biblioteca i d’altres que són nous com els de la travessia de San Sebastià: antics locals comercials transformats en espais d’exposició efímers.

Malauradament, en la situació econòmica en la qual es troba Igualada, són diversos els locals comercials que veiem amb la persiana abaixada quan passegem pel centre de la ciutat. Una imatge que no convida a l’optimisme i que és la mostra més gràfica de quina és la realitat que estem vivint. Per evitar tenir aquesta imatge trista, grisa i apagada als carrers, potser estaria bé engegar un pla (una mena d’“Igualada, posa’t guapa”) per donar-los vida mentre no s’ocupen.

Són locals amb aparadors de primera categoria, amb ubicacions immillorables al nucli antic i que fan de molt bon aprofitar. Podrien servir per fer ciutat i difondre les activitats que organitza l’Ajuntament o les entitats, acollir exposicions de pintura, fotografia o escultura d’igualadins anònims o d’escoles, o ser un lloc on els alumnes de l’Escola Municipal d’Art Gaspar Camps poguessin exposar els seus treballs artístics. A part d’acollir activitats culturals, també podrien ser llogats com a espais de publicitat d’emprenedors, comerços o establiments que tenen la seu en altres punts de la ciutat i necessiten donar-se a conèixer.

Entenc que als propietaris d’aquests locals buits els costa el mateix tenir la persiana apujada que abaixada (només hi hauria el cost de la llum que s’hauria d’acordar qui se’n fa càrrec). En cap cas es tractaria d’obrir les portes del local, només de mostrar l’aparador; ja que no es poden aprofitar comercialment, almenys que s’aprofitin per fer cultura i promoció d’Igualada. Per exemple, l’antic Cal Perico del carrer de l’Argent està tancat però tot sovint el seu aparador esdevé un petit espai, gairebé museístic, de diverses curiositats de la història de la ciutat. Doncs es tractaria d’això, d’escampar cultura i que aquells igualadins i igualadines que fan coses o tenen ganes de muntar el que sigui i que potser no tenen cabuda a les sales d’exposicions oficials, tinguessin al seu abast uns espais on mostrar-ho. La difusió i potencial d’aquests aparadors és enorme.

Això també podria permetre que molts de nosaltres tinguéssim una excusa més per baixar al centre i, per tant, es podria convertir en un altre atractiu que segur que en major o menor mesura afavoriria el teixit comercial. Un teixit comercial que hi guanyaria perquè, sense cap persiana abaixada, gaudiria d’un entorn molt més animat i vital que el que hi ha ara en alguns punts. Ara bé, això hauria de ser una solució transitòria perquè el destí de tots els locals del centre de la ciutat és que s’omplin de negocis i de batibull. No es tracta, doncs, de tapar la realitat, sinó que es tracta de fer-la més passable i atractiva mentre no remunta l’economia.